La bondat d’una llei ve donada per la seva repercussió social, és a dir, pel benefici envers la ciutadania, perquè no es pot obviar que no deixa de ser una eina al servei de la justícia. És per aquest motiu que les lleis haurien de ser consensuades abans de la seva promulgació; per tant, en un entorn de normalitat democrática, no té sentit que el govern de torn imposi la seva voluntat al marge de qualsevol altra consideració.

Aquesta reflexió em sembla especialmente important quan es tracta de lleis tan significatives com poden ser les de sanitat o educació (per posar dos exemples).

A Catalunya, s’ha demostrat que la Llei d’Immersió Lingüística, consensuada en el seu moment per la majoria de forces polítiques, ha aportat normalitat tant pel que fa a l’ús del català com del castellà. Entre d’altres, els informes PISA avalen els resultats en aquesta matèria i són indiscutibles; una altra cosa és la instrumentalització política que es pretén fer de l’educació i de les llengües en particular (si, he dit llengües, català i castellà o castellà i català, com més agradi).

El PP ho ha intentat sistemàticament sense aconseguir-ho; només cal recordar la tristement famosa Llei Wert. Enguany és C’s qui s’hi obstina amb un únic objectiu: aconseguir rèdits polítics a curt termini i per damunt de qualsevol consideració.

Senyors i senyores de C’s: vostès deuen patir algun trauma infantil no superat, especialment el seu lloat líder Albert Rivera, un personatge cada vegada més nociu. La quantitat de bajanades que es permeten dir no fa altra cosa que posar de manifest una concepció paupèrrima i sectària de la llengua en particular i de l’educació en general. Fan fàstic!

19/10/2017

Publicada al diari ARA el 22/10/2017 i a El Periódico amb el títol “C’s pretén polititzar l’educació catalana” el 23/10/2017