“Penseu que s’atansen dies de prova, d’expiació […] I quan arribi aquesta hora de llum i de llibertat, cal que ens trobi tots alhora ben units i al seu costat. L’odi lluny, la vista enlaire, el pas decidit i greu, el pit ben obert a l’aire i el cor ben obert …” (La Passió d’Olesa de Montserrat).

Està demostrat que, en política, una manera de perpetuar-se sense massa complicacions, consisteix en moure’s en l’ambigüitat i evitar responsabilitats directes. Estar a l’oposició és la ubicació perfecte. Es tracta simplement de “fer bullir l’olla” i sobretot, xerrar per tal no dir res. L’objectiu primordial és evitar “mullar-se”. He de dir que hi ha veritables artistes en aquesta matèria, especialment en la nostra història més recent.

Aquesta estratègia de subsistència (és un dir) obstaculitza qualsevol possibilitat d’arribar a conclusions, prendre decisions i emprendre qualsevol tipus d’acció. Al meu entendre, es tracta d’un problema, greu, que porta a la inoperància. La incapacitat per posar-se d’acord, unificar criteris i “sumar” en moments decisius, davant d’esdeveniments trascendentals, evidencia l’existència d’aquest problema. Només cal repassar la història de Catalunya al llarg dels segles XIX i XX per adonar-se que som especialistes en aquesta matèria, que el fenòmen ve de lluny i que en patim les conseqüències.

Ara resulta que Catalunya en Comú no assistirà a la reunió convocada pel President de la Generalitat perquè, segons ells, el marc no és l’adequat. Trobo que és un argument de pes que justifica l’absència. La qüestió és evitar qualsevol forma de concreció, no posicionar-se i, mentrestant, com aquell que no vol, anar vivint a costa del sistema. Actuacions com aquesta fan que hom es posi en evidència, o com es diu popularment, “ensenyi la ceba”.

Però tornem al problema. El més negatiu, no és ell en si mateix, el pitjor de tot és la seva procedència. En aquest cas, té solució?

29/5/2017