Vivim uns temps convulsos, plagats de canvis substancials de tot tipus, que possiblement siguin el presagi del final d’una època i del principi d’una altra. En qualsevol cas, malgrat tota la problemàtica que se’n deriva, és inqüestionable que un sistema democràtic s’ha de sustentar bàsicament en la credibilitat i l’honestedat.

La credibilitat respon al compromís de fer el que es diu, és a dir, predicar amb l’exemple; es guanya amb la pràctica diària, amb el desenvolupament d’actituds i comportaments responsables i, especialment, amb l’honestedat com a valor irrenunciable.

Aconseguir tenir credibilitat no és fàcil, perquè comporta tenir les idees clares i, en moltes ocasions, haver de renunciar a oportunitats, d’origen dubtós, que es presenten; com a conseqüència, guanyar-la té un cost, però sortosament, ni es pot comprar ni es pot vendre, no és moneda de canvi. El fet de tenir credibilitat atorga una categoria com a persona que marca diferències respecte els “xarlatans” i els “fatxendes”, en realitat es tracta d’una targeta de presentació que fa possible que se’t prenguin seriosament i et respectin, o no.

Sobre l’honestedat, William Shakespeare va dir: Ai, Senyor! Ser honest, tal com va el món és ser un home escollit entre deu mil. Així doncs, la qüestió és si hom aspira i està disposat a fer tot el possible per tal de ser un dels escollits.

Faria bé la classe política en general i alguns “personatges” molt concrets en particular, de reflexionar sobre els beneficis personals i socials que comporta tenir credibilitat i ser honest. Al cap i a la fi, es tracta de viure en democràcia, oi?

1/3/2017

Publicada a El Punt Avui i a El Periódico amb el títol “Sobre la credibilitat i l’honestedat (a la vida i en política)” el 3/3/2017 , i  al diari ARA el 6/3/2017