Tinc el convenciment que la majoria de les persones aspiren a progressar al llarg de la seva vida, cadascú en funció de les seves motivacions, però no es pot negar que es tracta d’un fet inherent a la condició humana (non progredi est regredi).

La qüestió és com aconseguir-ho. El progrés que es fonamenta en l’esforç personal és digne d’admirar; una altra cosa ben diferent és aquell que s’obté fent de llepaire (llepacrestes, adulador, servil, llausanger o llagoter); en llenguatge popular, fent de “llepaculs”.

De personatges que opten per aquesta via n’hi ha en tots els àmbits, però especialment, els casos més coneguts, casualment o no, es donen en política. La qüestió és fer carrera … Com és natural, la seva màxima aspiració és figurar, sortir a la foto, tenir un cert protagonisme en els mitjans de comunicació a base de dir bajanades i, el més important, viure bé en espera d’una jubilació de privilegi com a pagament als suposats serveis prestats.

Si hom fa un repàs al llistat de determinats càrrecs, en casos molt concrets “sense ofici ni benefici”, s’adonarà de la “meritocràcia” que els ha fet possible. No es tracta precisament d’esforç personal, es tracta simplement de ser “llepaculs”.

12/1/2017

Publicada a El Periódico amb el títol “Ser un llepa, o com fer carrera” el 13/1/2017