Segons les cróniques de l’època, els “chorizos” eren els partidaris del “Teatro del Príncipe” (Madrid, 1742). Sembla ser que un tal Francisco Rubert, actor de la companyia, en una funció de tarda i a falta d’uns xoriços que s’havia de menjar en plena escena, va improvisar una gran quantitat i varietat d’exclamacions contra l’encarregat de l’atrezzo. La reacció del públic va ser immediata, un atac de riure col·lectiu. Des d’aleshores l’enginyós actor va ser anomenat “el de los chorizos”, i de la mateixa forma també foren reconeguts tots els qui a partir d’aquell moment assistien a les representacions del “Teatro del Príncipe”. El “Diccionario de la Real Academia de la Lengua” defineix el “chorizo” com “un pedazo corto de tripa lleno de carne, regularmente de puerco, picada y adobada”. A banda d’aquesta definició acadèmica, tothom coneix per “chorizo” una persona que roba o estafa amb certa habilitat. És evident que d’una manera o altra, el “chorizo”, en totes les seves varietats, forma part del patrimoni nacional. La llarga llista de “chorizos” locals, autonòmics i estatals constitueix un material d’estudi extraordinari per entendre la situació actual d’un pais productor també d’altres embotits.

31/1/2013

Publicada a El Periódico l’1/2/2013 i a La Vanguardia el 4/2/2013