Com cada any, el període estival s’omple de festivals i concerts per a tots els gustos. Es tracta d’un fenomen recurrent que any darrere any es va repetint de forma cíclica i sota uns patrons quan menys discutibles pel que a fa als plantejaments dels organitzadors.

No entraré en les qüestions econòmiques perquè és de suposar que la rendibilitat és un factor determinant, però si en les artístiques, perquè no tinc massa clars els criteris de selecció quan es tracta de confeccionar les diferents programacions.

És notòria la reiteració de noms que sens dubte gaudeixen d’una qualitat contrastada i omplen aforaments, però també es evident l’absència de noms que tal vegada no són mediàtics o que simplement no combreguen amb certes formes de promoció i de màrketing perquè el seu tarannà és exclusivament artístic i creatiu.

Un exemple perfectament clarificador d’aquesta realitat el podem trobar en la persona de Carles Cases, compositor i intèrpret de casa nostra que res té a envejar de figures nacionals o internacionals. Per adonar-se de la seva categoria i el seu nivell només cal consultar-ne la trajectòria. Es tracta d’una producció excel·lent i envejable.

I és a partir d’aquesta premissa que em pregunto els motius pels quals, un músic de la seva magnitud, viu a la pràctica en un ostracisme vergonyós que hauria de fer reflexionar als responsables (públics i privats) de les programacions musicals d’aquest país. Catalunya ha de poder gaudir d’un dels seus músics que més qualitat pot oferir actualment. Per què no se’l té en la consideració que mereix?

4/7/2016

Publicada a El Periódico amb el títol “Un buit important en les programacions dels festivals” el 6/7/2016