A les eleccions de 2011, el PP va guanyar per majoria absoluta i la seva acció de govern al llarg de la legislatura es va sustentar en tres premisses: faig el que em sembla, perquè em sembla i quan em sembla. Sortosament això s’ha acabat i, enguany, escoltar l’argumentari de Mariano Rajoy pidolant ser investit resulta patètic. Aparentment, que lluny queden els temps de l’arrogància, la prepotència i el no a tot. ” Hipòcrites fariseus! Ai de vosaltres el dia que us vindran a parar els peus! […] Jo us dic que tal com obràreu amb vosaltres es farà! Perquè, cecs sense mesura, tal com féreu […] ” (La Passió d’Olesa de Montserrat).

I què dir del PSOE? Sentir parlar de barons al 2016 és com tornar a l’època feudal i se m’acud la comparativa de la militància amb els vassalls, o encara pitjor, amb els serfs de la gleva.

Tots aquells que en el passat van tenir responsabilitats polítiques de primer nivell, alguns dels quals gaudeixen d’una situació de privilegi vergonyant, haurien de tenir clar que és inadmissible interferir i pretendre condicionar la dinàmica actual dels aconteixements perquè no representen res i la seva autoritat moral per intentar influir és zero. És de suposar que l’actual secretari general i candidat va ser elegit democràticament, com no podia ser d’altra manera. ” Per això els del Sanedrí, que coneixen l’amenaça, van seguint la seva passa pel que pugui esdevenir. Si ell no deixa aquesta idea li vindran dies de dol … ” (La Passió d’Olesa de Montserrat).

31/1/2016

Publicada a El Periódico amb el títol “La fi del bipartisisme: entre Rajoy pidolaire i el feudalisme del PSOE” i a La Vanguardia el 3/2/2016, i al diari Ara el 7/2/2016