Començo el mes de setembre reflexionant sobre un tema que m’apassiona i em té profundament preocupat: l’educació. Segons la IA, la paraula educació té el seu origen en el llatí i comporta una doble connotació segons es consideri el verb educare ( criar, alimentar o nodrir) o educere (extreure, fer sortir o conduir de l’interior a l’exterior).

Etimologies a banda i per tal d’entrar en matèria, se m´ha acudit partir d’un concepte geomètric com és el paral·lelisme. Paral·lelisme? És possible que la idea es consideri extravagant, no seria d’estranyar… En qualsevol cas, confio que al llegir l’article, quedi dissipat qualsevol dubte al respecte.

El paral·lelisme és una relació que s’estableix entre rectes i plans. Segons la geometria euclidiana, dues o més rectes són paral·leles quan no existeix punt d’intersecció, és a dir, que mai arriben a trobar-se. Pel que fa als plans, es tracta del mateix concepte aplicat a l’espai tridimensional. Segons la geometria projectiva, es considera que les rectes paral·leles arriben a trobar-se a l’infinit.

A partir d’aquestes premisses, centrem-nos en dues qüestions que considero de vital importància pel que fa al procés evolutiu de nois i noies: l’educació i la instrucció.

Dos camins paral·lels però necessàriament amb punts de trobada perquè, d’aquesta confluència en depèn el desenvolupament i la maduració personal en tots els aspectes. El fet d’arribar a tenir criteri propi o no, n´és la conseqüència (educere).

Més enllà de polèmiques, sovint surrealistes, no descobreixo res al afirmar que el fet d’educar consisteix en transmetre valors, la qual cosa comporta, de forma ineludible, estar en disposició d’entrar en conflicte. Tanmateix el conflicte sempre s’ha de plantejar constructivament i des d’una òptica realista. És per això que l’experiència, que no el dogmatisme, fa que defensi el fet de dir no quan les circumstàncies ho requereixen. Posar límits és imprescindible en el procés educatiu, camí que comença en els primers anys de vida i que és competència exclusiva dels pares. La proliferació, cada vegada més estesa, de traumes de tota mena, comença per no educar la frustració adequadament. Ras i curt, cal donar eines per afrontar situacions que no sempre estaran en concordança amb les expectatives que hom es crea.

Paral·lelament, s’arriba a un punt en què entra en joc el factor instrucció. I és aquí on l’escola ha d’intervenir amb tot el seu potencial. L’escola, institució competencial en la transmissió dels coneixements, ha d’assumir la seva responsabilitat en tot allò que li pertoca i fins les últimes conseqüències d’acord amb els mitjans, humans i materials, al seu abast. En qualsevol cas, l’escola és determinant es miri com es miri.

Família i escola han de col·laborar de la millor manera possible des dels seus àmbits respectius, assumint els rols que els corresponen i evitant interferències tòxiques per tal d’establir una acció paral·lela i constructivista. Així doncs, com he dit al principi, la qüestió de fons rau en si el paral·lelisme que reivindico ha de ser euclidià o projectiu. Particularment, ho tinc molt clar.

Setembre de 2017