El mes de gener de l’any en curs, en un article titulat Quan l’estupidesa tendeix a l’infinit, vaig escriure:
“Tanmateix d’uns anys ençà han aparegut, i no precisament per generació espontània, uns personatges anomenats “influencers” que, al marge de qualsevol relació amb el concepte de mèrit, s’han convertit en referents de les més variades i estrafolàries activitats per a segments d’una població cada vegada més acrítica i tendent al borreguisme de masses.
És evident que en els temps que corren els referents positius escassegen, mentre que de negatius n’hi ha per a donar i per a vendre. El ventall d’espècimens és impressionant! Gairebé es pot dir que els primers estan en perill d’extinció i que se’ls hauria de declarar espècie protegida, qüestió aquesta que no sembla que interessi, ans al contrari.”
No han passat vuit mesos i llegeixo:
“Una influencer es dedica a treure’s les calces i a deixar-les en llocs públic.”
Segons escriu el periodista, una tal Chloe López es dedica a penjar vídeos a les seves xarxes socials traient-se la roba interior i deixant-la en gasolineres, bars i altres indrets públics. La darrera gesta ha consistit en amagar unes calces a la secció de productes alimentaris refrigerats d’un supermercat de la cadena Mercadona.
A partir d’ara molta atenció, perquè qualsevol està exposat a trobar-se peces de llenceria en els indrets més insospitats…
Vull pensar que la peça en qüestió estava en les millors condicions higièniques possibles malgrat tenir els meus dubtes al respecte, perquè l’ecosistema dels “influencers” és altament complex i en cap cas respon als criteris de la lògica més elemental, per tant, res és impossible. El mal gust, la manca de civisme i una educació deficient són habituals en qualsevol societat decadent i la nostra va pel camí correcte en aquest sentit.
En qualsevol cas, tinc la seguretat de què “l’episodi de les calces” és convertirà en viral i també sorgirà qui vulgui imitar i a ser possible superar la demostració de creativitat impresentable de la senyoreta en qüestió. És allò de veure qui la fa més grossa a la recerca de l’èxit a les xarxes.
Hem de pensar que el ventall de “creadors de contingut” és ampli i que no hi ha dia que no aparegui algú presentant alguna “parida” per tal que es tingui en consideració, perquè com més creixi el número d’adeptes, més benefici material obtindrà el creatiu. Dissortadament, el més lamentable és que el missatge que es transmet és completament nociu perquè no aporta res, només fomenta l’estupidesa en detriment de tot allò que és constructiu.
Admetent que erradicar aquesta xacra és impossible, s’haurà de picar molta pedra en tots els àmbits educatius, començant per la família, per tal d’intentar fer entendre la negativitat que suposa el seguidisme de determinades tendències no meritòries precisament. La salut mental i l’equilibri emocional en depenen, tant és així que les noves generacions hauran d’afrontar una realitat traumàtica difícil de superar com a conseqüència d’unes falses expectatives creades a partir de missatges atractius però sense cap mena de base, simplement fum ocasional. La felicitat de la ignorància en la seva màxima expressió es posa de manifest en tot aquest circ que és l’univers “influencer”.
No es tracta només de revertir els decebedors resultats acadèmics, que també. La qüestió de fons rau en recuperar els valors que possibiliten una societat amb sentit crític on es puguin desenvolupar projectes de vida que tinguin sentit en base als principis republicans: llibertat, igualtat i fraternitat.
Res ve donat i res és fàcil, per petit que sigui, tot té un cost, motiu pel qual és imprescindible ser realista. En definitiva, s’imposa un canvi de xip… Començar a educar la frustració, per exemple, com un aspecte més de la maduració personal al llarg del procés evolutiu. Al meu entendre, entre altres qüestions cabdals i per a començar, recuperar la cultura de l’esforç i denunciar les futileses d’un món irreal seria una bona pràctica. Hi ha molta feina a fer i urgeix “posar fil a l’agulla”…
Agost de 2024