Dia 1 d’agost de 2019, cartes dels lectors, El Periòdico, títol: Caïnisme a la catalana.
Tip de lluites estèrils per part dels nostres, teòricament, representants polítics i veient la deriva que agafava tot plegat, vaig escriure:
“És indubtable que els catalans tenim virtuts contrastades, però també que patim un defecte: el caïnisme. En aquest sentit, voldria posar en consideració tres frases que corresponen a tres èpoques i a tres espais geogràfics ben diferents:
1 “Recorda que de la conducta de cadascú en depèn el destí de tots” (Alexandre el Gran, 356-323 a C)
2 “Tots hem d’estar junts o segurament tots acabarem penjats per separat” (Benjamin Franklin, 1706-1790)
3 “La unitat, per ser real, ha de suportar la major de les tensions sense trencar-se” (Mahatma Gandhi, 1869-1948)
Al llarg de la història de Catalunya s’han donat infinitat de casos que demostren la incapacitat per adoptar posicions de caràcter unitari […] La trista realitat és que no hi ha forma humana de posicionar-se envers l’objectiu comú. Dissortadament, tornen a privar els interessos de partit […] Una i altra vegada, i van…, la unitat mostrada per la ciutadania en cada convocatòria des del 2012, xoca sistemàticament amb les anomenades “estratègies” partidistes que, com sempre, només persegueixen acumular quota de poder a costa d’un electorat cada vegada més decebut en comprovar els tripijocs postelectorals.
Si realment es té sentit de país, és del tot imprescindible superar la desunió que impera en l’àmbit polític, perquè tot indica, i és evident, que la ciutadania ja n’està farta i que arribarà un moment que dirà prou.”
Ha passat un lustre i no només no hem avançat sinó que estem pitjor!
Així doncs, malgrat les meves esperances fallides, vist el panorama actual i el que s’albira, he arribat a la següent conclusió:
La mal anomenada classe -de classe ben poca o gens- política en general no té altra aspiració que viure de la millor manera possible a costa del sistema fins el dia de la jubilació, jubilació de privilegi, que no té res a veure amb la de la resta de mortals.
Per tal d’aconseguir l’objectiu, val tot, inclús el fet de mercadejar amb la dignitat i, arribats a aquest extrem, què s’hi pot fer? Existeix algun antídot? El fet de què puntualment apareguin figures discordants amb les males pràctiques dels “instal·lats” no resol res, perquè o pleguen fastiguejats o a la llarga, són abduïts pel propi sistema. Només unes conviccions fermes i una capacitat de resiliència encomiable possibiliten mantenir-se vius a l’arena política i, dissortadament, cada vegada és més difícil per no dir impossible.
Mentrestant, la massa acrítica de les més variades tendències, segueix digerint gripaus de tota mena, bé perquè es tracta d’incondicionals interessats o bé perquè amb el panem et circenses ja en tenen prou. En el fons no és altra cosa que la felicitat de la ignorància. I així va el país…
En qualsevol cas, fent un exercici de síntesi a partir de les tres frases del principi es pot resumir tal com segueix: la conducta de cadascú per tal de no acabar tots penjats per separat, exigeix que les tensions no acabin trencant-se.
Setembre de 2024