No cal donar-hi més voltes ni utilitzar, una vegada més, Catalunya com a pretext recurrent. Arribats a l’extrem de mantenir les “cadires” o les “cadiretes” a qualsevol preu, se m’acut fer referència a un fragment de La Passió d’Olesa de Montserrat que retrata la situació a la qual ens aboca l’estratègia d’un partit en què, per damunt de tot, predominen els interessos no precisament de les bases que, diguem-ho clar, es manipulen sense contemplacions en funció de la conveniència del moment. No cal ser il·lustrat per adonar-se que l’objectiu és mantenir el màxim de càrrecs possible amb tot el que això significa, perquè sinó, com subsistir en entorns de treball real?

L’argumentari justificatiu pot ser tot l’extens que es vulgui, però la realitat és la que és i en moments de crisi partidista la qüestió és procurar mantenir el màxim d’ocupació malgrat la mediocritat palesa. Així doncs, tot sigui per la causa…

Però anem al fragment esmentat:

Fariseu: I el Sanedrí té riquesa i paga amb esplendidesa quan li presten un servei!… Sembla que hem trobat el gos que no és fidel ni agraït. A la mirada ho té escrit: lladre, fals i ambiciós! Pensa i estigues alerta! Per si t’hi vols acollir, recorda que el Sanedrí sempre té la porta oberta!

Més clar l’aigua, oi?

Òbviament, no es tracta de personalitzar, però si de denunciar al conjunt de “catalanets” i “catalanetes” que no tenen més aspiració que mantenir la “cadira” o la “cadireta” i que fan, i faran, el que sigui per aconseguir-ho.

Aquest fenomen no és exclusiu de cap partit, només faltaria… Però sí el denominador comú d’una colla que de la política n’han fet ofici, personatges incapaços de qualsevol mena de constructivisme i tòxics en ocasions.

Sobre el fragment proposat i pensant en la volatilitat de la memòria, fenomen que va a més, suggereixo recordar que un puntal destacat d’ERC i bocamoll per excel·lència, el dia 26 d’octubre de 2017 es va permetre fer una comparativa utilitzant  el passatge bíblic de Judes i les 30 monedes. Li va faltar temps per a fer la gracieta de torn amb personalització inclosa. No obstant, l’estil de cadascú desvetlla, al cap del temps, qualsevol dubte que es pugui tenir sobre actituds i comportaments del tot impresentables, en especial si hom es vanta de treballar, suposadament, per a la ciutadania. L’addicció a un ego mal paït i la fatxenderia comporten riscos que no sempre estan sota control… I quan això passa, ja se sap…

Gairebé han passat vuit anys, però no deixa de ser una clara mostra d’intel·ligència emocional amb que sovint ens delecta la fauna política que suportem i, a sobre, mantenim. Tanmateix, tenir-les en consideració i actuar com a caixa de ressonància seria fer-los el joc i, en certa manera, assumir la condició de còmplices. En qualsevol cas, recordar certes aportacions a la cultura popular és una pràctica saludable que contribueix a mantenir la ment actualitzada.

I com que al cap i a la fi de recordar es tracta, malgrat no ser cap secret que la premsa dista molt de ser totalment independent com seria de desitjar, agrair la funció de les hemeroteques.

Per acabar, com en altres ocasions, no em puc estar de proposar unes frases que diuen molt de tot plegat…

“La política es el campo de trabajo para ciertos cerebros mediocres.”

Friedrich Nietzsche (1844-1900)

“La política es quizá la única profesión para la que no se considera necesaria ninguna preparación.”

Robert Louis Stevenson (1850-1894)

“Cuanto menos aporta un político, más ama a la bandera.”

Kin Hubbard (1868-1930)

“El político se convierte en estadista cuando comienza a pensar en las próximas generaciones y no en las próximas elecciones.”

Winston Churchill (1874-1965)

“Sólo soy, sólo sigo siendo una sola cosa: un payaso. Eso me pone en un plano más alto que cualquier político.”

Charles Chaplin (1889-1977)

“Cuanto más siniestros son los deseos de un político, más pomposa, en general, se vuelve la nobleza de su lenguaje.”

Aldous Huxley (1894-1963)

“Para el que no tiene nada, la política es una tentación comprensible, porque es una manera de vivir con bastante facilidad.”

Miguel Delibes (1920-2010)

Tal com va el país s’imposa una reflexió en profunditat, oi? Vaja, és el que penso.

Agost de 2024