Atès que el PP comença a intuir que acusar el President Puigdemont de terrorisme no té recorregut -caldrà veure amb l’alta traïció- sembla ser que està obert a la concessió d’un possible indult segons paraules de Núñez Feijóo… Monumental sacsejada interna a nivell de partit! En qualsevol cas, no sé si han contemplat la possibilitat d’imputar-li també el delicte d’heretgia… Si fos així, i no ho descarto, estic segur que un ampli sector del clergat -aquell que no interfereix mai en qüestions polítiques- ho aplaudiria amb entusiasme  per allò de la recuperació de la croada en defensa dels valors patris i demés fal·làcies del nacional-catolicisme de trista recordança i nefastes conseqüències.

Cada dia que passa em qüestiono més la racionalitat que se li suposa a l’espècie humana. Ignoro els motius de la involució de l’intel·lecte, en qualsevol cas, puc intuir, a risc d’equivocar-me, que el fenomen es deu a causes de la més variada índole, sovint surrealistes, i a l’acumulació de despropòsits que tendeix a créixer en progressió geomètrica.

Però tornem a l’hipotètic indult… Considerant el tarannà carpetovetònic que emana d’una dreta no precisament civilitzada, ben segur que, per les afrentas sufridas, a més d’altres arguments de rancio abolengo, es voldria la imatge del President humiliat, a ser possible engrillonat i sotmès a l’escarni públic per a gaudi de la plebs.

Alerta però! Si com diu el President, “s’ha de saber tot”, està per veure quin serà el final de l’auca, perquè a la llarga, les preses de pèl a la ciutadania acaben passant factura. Ja fa massa temps que el que es diu i el que es fa  no tenen res a veure, en conseqüència, en política la credibilitat és nul·la i els mal anomenats líders, simples xarlatans de fira a la cacera de rèdits electorals.

És per això que, amb clau d’humor, m´he pres la llicència de recuperar un fragment de La vida es sueño (Pedro Calderón de la Barca, 1600-1681) on Segismundo (Carles Puigdemont) es lamenta de la seva sort:

¡Ay mísero de mí, y ay infelice!

Apurar, cielos, pretendo,

ya que me tratáis así,

qué delito cometí

contra vosotros naciendo.

Aunque si nací, ya entiendo

qué delito he cometido;

bastante causa ha tenido

vuestra justicia y rigor,

pues el delito mayor

del hombre es haber nacido.

Sólo quisiera saber

para apurar mis desvelos

—dejando a una parte, cielos,

el delito del nacer—,

¿qué más os pude ofender,

para castigarme más?

¿No nacieron los demás?

Pues si los demás nacieron,

¿qué privilegios tuvieron

que yo no gocé jamás?

I puix que gaudim de llibertat de pensament, que cadascú interpreti aquests versos i els que segueixen com li sembli bé, només faltaria… El cert però, és que són perfectament aplicables a la vergonyant situació en què es troba el President Puigdemont. Tanmateix, al tractar-se d’un muntatge teatral dels que ens tenen acostumats, caldrà veure quin és el desenllaç perquè de moment només s’han escrit el primer i el segon acte dels tres que normalment es representen.

¿Qué es la vida? Un frenesí.

¿Qué es la vida? Una ilusión,

una sombra, una ficción,

y el mayor bien es pequeño;

y toda la vida es sueño,

y los sueños, sueños son.

Un desig per acabar:

Tant de bo que els somnis segueixin sent simplement somnis i que la realitat (veritat) s’imposi amb totes les conseqüències.

Febrer de 2024