En Botànica, els conceptes perenne i caduc són contraposats, tanmateix en l’àmbit polític la qüestió és diferent… Si hom parteix de què “la política és l’art del possible” res és d’estranyar… I si a més es té en consideració la perversió del llenguatge, que tendeix a normalitzar-se malgrat el greus riscos que això comporta, és clar que la irracionalitat s’ha instal·lat per a quedar-se. En conseqüència jo diria que “la política és també l’art de l’impossible”, perquè al cap i a la fi, quin és el límit si qualsevol estratègia es basa en el tot s’hi val?

En fer aquesta afirmació, em refereixo a les acusacions de terrorisme i traïció que s’han formulat contra l’independentisme català amb una única intenció, intenció que produeix vergonya aliena perquè no s’aguanta per enlloc i constitueix un desprestigi per a la judicatura en general malgrat tenir el convenciment de què no es tracta d’un tarannà majoritari en absolut.

Dit això, també vull fer referència a tot un argumentari, que pot qualificar-se de surrealista pel seu contingut, contingut  basat en falsedats, muntatges quimèrics i interpretacions capcioses de la llei, on la perennitat i la caducitat formen part d’un tot indissoluble. Però res ha d’estranyar, perquè aquesta manera de fer, aquest estil no és nou; de fet,  ve de lluny, tan lluny que gairebé han passat més de dos mil anys.

En Joan Povill i Adserà ens ho va deixar escrit a la seva Passió i ben mirat, pel que fa als recursos emprats, ja en aquells temps, ben poca cosa ha canviat. L’autor va posar en boca dels caps del Sanedrí una colla d’acusacions amb un únic objectiu: aconseguir una condemna. I així va ser.

Heus aquí una mostra de la reiteració d’arguments sorgits de la conveniència sectària:

• Nosaltres l’hem acusat de sacríleg i blasfem, però davant de Pilat recordeu que no podem […] Cal que l’acusem abans d’erigir-se rei innoble, de rebel contra els romans i amotinador del poble.
• És un subjecte poc noble que no té respecte a res.
• A aquest home l’hem sorprès pervertint el nostre poble!
• Ha estat aquest malfactor qui ens ha dit que no paguem el tribut que tots devem al Cèsar emperador!
• Esvalota la ciutat i ataca la nostra Llei tot dient que és el Crist Rei!
• Tres delictes, Ponç Pilat, tots de pena capital: sedició, atemptat contra el tresor de l’estat i suplantació reial!
• Aquest home es pren a broma la Llei i l’autoritat!
• Esvalota la ciutat i és un enemic de Roma!
• Els seus delictes són grans!
• Ataca la nostra Llei!
• Aquest home és un malvat, un ésser blasfem i abjecte!  
• No mereix altre respecte que el d’ésser crucificat!
• Destrueix la nostra Llei amb les seves teories!
• I amb falses superxeries vol fer-se proclamar rei!”
• No pot viure entre homes bons un reu blasfem i malvist!

Des d’una òptica en clau de metàfora, tot aquest llistat d’improperis sens dubte que es pot extrapolar i aplicar a l’actualitat; també constatar quan perennes són per la seva vigència alhora que caducs per la manca de fonament.

En qualsevol cas, malgrat el final de la història, coneguda arreu, Ponç Pilat digué:

“Cometeu una injustícia que és també una atrocitat. Jo puc dir que he procurat que resplendís la justícia […] M’heu forçat a la injustícia de condemnar un innocent […] No crec en res de la vida i de res no tinc temor! Però si Ell ressuscita, què serà de tu, pretor?”

Imagino que cap dels “pretors” actuals tenen la intenció de fer-se un plantejament semblant i que, sense esperar cap mena de rectificació per part seva, persistiran en els seus postulats, repeteixo, perennes i alhora caducs. Faltaria més! Perquè malgrat no tenir temor de res -impunitat- són incapaços de reflexionar sobre la gravetat del seu procedir i de les conseqüències que, amb tota seguretat, se’n poden derivar.

Sortosament, al viure en un estat de dret, la separació de poders no contempla interferències, oi?

Febrer de 2024