El sopar dels idiotes

Ja hi tornem a ser!

Presentador: – Realment això del teatre és fantàstic. El necessitem, és vital.

Presentadora : – Com diu Ionesco, “Si és absolutament necessari que l’art o el teatre serveixin per alguna cosa, jo diria que hauríen de servir per ensenyar a la gent que hi ha activitats que no serveixen per a res i que és imprescindible que existeixin”.

Presentador: Bona reflexió! Per cert, quina creus que serà la pròxima?

(Text de l’epíleg de “Records”)

“Records” va suposar per a nosaltres el final d’una etapa, un final però no pas un punt i final.   Necessitàvem un temps d’inactivitat, d’higiene mental, de relaxament i descans; també de reflexió. Érem i som conscients que la tasca iniciada i fonamentada en els principis que recull la nostra “Teoria de l’equilibri” ha de continuar, que no es pot parar, i que mentre el bon clima aconseguit i del qual tots en som responsables hi sigui present, continuarem fent teatre.

Moltes i diverses han estat les persones que des de “La Baldirona” (1995) han participat d’aquesta activitat. Hem creat afecció, hem descobert talents, hem jugat al possibilisme, i si alguna cosa podem dir després de tots aquests anys és que l’esforç ha estat gratificant.

Fetes aquestes consideracions, recuperem allò que al final de “Records” deia el presentador i responem a la pregunta. La pròxima serà … , és “El sopar dels idiotes” de Francis Veber.

Hem triat aquesta obra perquè volem gaudir del teatre en el sentit més ampli, perquè no sabem ben bé si és comèdia o drama, perquè retrata unes actituds i uns comportaments molt actuals, perquè fa reflexionar sobre la condició humana i perquè pensem que, com nosaltres, l’espectador s’ho passarà bé.

Per acabar, posar de manifest la nostra gran satisfacció per poder representar aquesta obra en el nou CASAL, és el nostre desig que les instal·lacions generin l’activitat que l’entitat mereix.

Daina – Isard Teatre obre el teló i … comença l’espectacle!

2007

Records

“Recors” és un recopilatori de les vuit obres que hem representat fins ara. Si haguéssim de justificar el perquè, tal vegada podríem argumentar una revisió de la producció realitzada des de la perspectiva que el temps atorga, no obstant, el fet puntual , és que hem volgut crear un espectacle a partir d’un material concret i extreure’n noves experiències i possibilitats en tots els àmbits.

Triar una escena de cada obra ha comportat rellegir, visionar i seleccionar potser no les més representatives, però si aquelles que ens han permès poder oferir el muntatge que presentem.

El projecte ha estat engrescador i tothom que s’hi ha implicat, ho ha fet amb il·lusió i responsabilitat des del primer dia. Hem recuperat persones que per diversos motius feia temps que no participaven i n’hem incorporat de noves. El repartiment consta de quaranta quatre personatges d’edats compreses entre deu i setanta anys, i com sempre, hem procurat equilibrar l’expreriència i la inexperiència.

Naturalment, després de tots aquests anys en què més d’un centenar de persones hem compartit i compartim una afecció tan formadora i gratificant com és “fer teatre”, no hi podia faltar el component sentimental, especialment en aquelles persones que un bon dia van “estrenar” el paper que enguany tornen a representar.

Els integrants de Daina – Isard Teatre desitgem que gaudiu de l’espectacle i sapigueu veure en ell la materialització del treball fet per un col·lectiu que estima el teatre.

2004

La llei d’herència

Aquesta és una obra poc coneguda i tal vegada considerada com a menor però que ofereix una colla de possibilitats molt interessants. No sabem el motiu pel qual Santiago Rusiñol va escriure-la, però en un exercici d’imaginació, podríem arribar a la conclusió que, com en altres ocasions, volia satiritzar o fer crítica festiva.

En aquest cas, i si considerem que en aquella època afloraven els primers estudis seriosos de criminologia, quasi podríem afirmar que aquesta va ser la font d’inspiració. Des d’Itàlia, Cesare Lombroso, considerat el pare de la criminologia moderna, defensava idees tals com: el delinqüent té uns trets antropològics característics, el delicte és un fenòmen natural, existeix un paral·lelisme entre l’home prehistòric, el salvatge, el primitiu i l’actual …

Quin material per uina personalitat com la de l’autor, acostumat a treure punxa de qualsevol situació!

2003