Atès que vivim temps de “prova i expiació” en què la llibertat d’expressió es tolera o no en funció de la procedència, utilitzo dades històriques per tal de fer referència als esdeveniments en l’àmbit judicial i, d’aquesta manera, possibilitar que el lector en faci les extrapolacions que cregui convenients si considera que paga la pena reflexionar sobre el tema.

És notori que els Jutges bíblics més coneguts foren Gedeó, Samsó, Samuel i, excepcionalment, Dèbora. Al Llibre dels Jutges (Bíblia hebrea) se’ls descriu com persones que exercien funcions de governador i líder militar en temps de crisi, a més, presidien les Bet Din (institució que significava “casa del judici” i designava un tribunal religiós) per tal d’administrar justícia en el període anterior a la creació de la monarquia israelita.

Segons el Talmud, n’hi havia de tres tipus: 1) El gran Sanedrí, tribunal suprem format per 71 savis, amb seu al Temple de Jerusalem). 2) Els petits Sanedrins, ubicats a cada ciutat i formats per 23 savis. 3) Els tribunals senzills, formats per tres savis. Enguany, l’únic format de Bet Din és un tribunal de tres jutges.

I si pot servir d’ajut en la reflexió, heus aquí una frase prou significativa: “No hi ha pitjor tirania que la que s’exerceix a l’ombra de les lleis i sota l’escalf de la justícia.” (Montesquieu,1689-1775).

25/7/2020

Publicada al Bloc de WILAWEB el 27/4/2021

L’agost de 2019 escrivia una carta titulada L’eslogan “Més que un club” ja fa temps que grinyola. Ha passat gairebé un any i no puc fer més que ratificar-me en la meva afirmació.

Tal com s’ha acabat el campionat de lliga i amb el panorama que s’albira amb el Napoli a la porta, cal analitzar la situació amb rigor i intentar recuperar la normalitat, normalitat que en cap cas considero que només hagi de ser una qüestió de guanyar sempre.

En aquests moments, se m’acut aquella fal·làcia tant coneguda: Quan l’alumne aprova és mèrit d’ell, però si suspèn, la responsabilitat és del professor. És evident que per tal d’assolir objectius importants calen mitjans materials, però essencialment un equilibri entre totes les parts implicades; en conseqüència, tot plegat hauria de ser tan senzill com assumir que els èxits o els fracassos no són exclusius de ningú en particular, perquè al meu entendre, tothom és necessari però ningú és imprescindible.

Llevat d’excepcions encomiables, quan les expectatives d’un club no s’arriben a complir, es carrega la responsabilitat en la figura de l’entrenador de torn; en contraposició, la gestió de les directives i la suposada professionalitat d’uns jugadors amb sous milionaris, romanen en un pla gairebé aliè a la més mínima responsabilitat. No és lògic, no és just i no resol res.

20/7/2020

Publicada a EL PERIÓDICO amb el títol “La deriva actual del Barça no s’ha d’atribuir només a l’entrenador” el 25/7/2020, a LA VANGUARDIA el 26/7/2020 i a EL PUNT AVUI el 29/7/2020

Félix Lope de Vega y Carpio (1562-1635), gran poeta i dramaturg del Segle d’Or de la literatura en llengua castellana definia, implícitament però a la perfecció, el concepte de solidaritat al final d’una de les seves obres de teatre.

Juez: – Que os he de matar, creed, en este potro villanos. ¿Quién mató al Comendador?

Pascuala: – Fuenteovejuna, señor.

Pel que sembla, hi ha determinats sectors de la ciutadania que desconeixen Fuenteovejuna. De fet, no és pas obligatori, però per uns mínims de cultura general que hom tingui, ben segur que deu sonar, oi? En qualsevol cas, deixant de banda el tema cultural, el que s’està visualitzant arran de la pandèmia, és el grau d’insolidaritat que subjau en bona part de la població. Es tracta d’egoisme, d’estupidesa o d’una nova singularitat dels humans del segle XXI?

En el seu moment les autoritats sanitàries van exposar i justificar els motius del confinament, de la mateixa manera, en la mesura que les investigacions han anat avançant, s’han anat fent recomanacions en el sentit d’evitar situacions de risc, tant a nivell individual com col·lectiu. Així doncs, com és possible que hi hagi qui se’n desentengui? En qualsevol cas i sense entrar en valoracions de tipus polític o econòmic, aquest procedir irresponsable constitueix un indicatiu més del grau de maduresa personal, alhora que evidencia un analfabetisme emocional altament preocupant.

13/7/2020

Publicada a El PERIÓDICO amb el títol “La falta de solidaritat en aquests temps demostra analfabetisme emocional” el 16/7/2020

Thomas Babington Macaulay (1800-1859), poeta, polític liberal abolicionista i considerat el principal historiador britànic, deia: “En qualsevol època, els espècimens més vils de la naturalesa humana es troben entre els demagogs”

Aquesta frase tan explícita i significativa, no ha perdut vigència; de fet, és completament actual i aplicable a una colla de personatges impresentables que de la política n’han fet el seu ofici. Paràsits de la societat, demagogs per excel·lència i incapaços del més mínim constructivisme, no podrien subsistir fora d’un sistema que aixopluga tota mena d’ineptes, incompetents i vividors.  

Enguany la llista seria molt extensa, però n’hi ha que destaquen pel seu currículum. Com exemple a evitar i atesa la seva trajectòria, citaré José Zaragoza; sobretot després de  llegir el que s’ha permès escriure i la imatge utilitzada per tal d’atacar la consellera Alba Vergés que, malgrat tot, està donant la cara. Tanmateix no ha de sorprendre, perquè el procedir habitual del personatge en qüestió forma part d’un estil que supura vilesa i contribueix a degradar la pràctica política dels qui, amb independència de la seva ideologia, hi són per esperit de servei, posant de manifest actituds i comportaments d’acord amb els principis que marca l’ètica.

11/7/2020

L’elaboració d’embotits arreu del territori nacional és ben coneguda. Tant la varietat com la qualitat dels productes, independentment de la zona de procedència, constitueixen un bé cultural gastronòmic que, com és natural, s’ha de mimar i potenciar; així doncs, cal tenir cura estratègica del sector. És per això que les mesures proteccionistes i les accions orientades a la salvaguarda dels xoriços nacionals en especial, són d’una lògica aclaparadora.

Sempre s’ha dit que en períodes de crisi cal aprofitar les oportunitats que es presenten, i és un fet que la pandèmia que estem patint des de fa mesos ens està abocant a una situació complexa, difícil de superar i de conseqüències imprevisibles. Així doncs, disposar dels recursos suficients serà imprescindible, de la mateixa manera que activar la imaginació, la creativitat i l’emprenedoria, serà d’extrema utilitat.

Atès que Espanya és un país de “xoriços” més que diversos i per tal d’activar el sector càrnic, fomentant el consum d’un embotit nacional tan característic, se m’acut proposar la creació d’una nova marca: xoriços “El Campechano”. A efectes publicitaris, l’apel·latiu seleccionat identificaria perfectament, i sense confusió possible, la denominació d’origen controlada de l’embotit en qüestió, la qual cosa suposaria una voràgine consumista en els cercles de tendències monàrquiques.

7/7/2020

Publicada al Bloc de VILAWEB el 6/4/2021

Pel que fa a les matemàtiques, una de les grans novetats de Llei General d’Educació de 1970 (EGB) va ser la introducció de la Teoria de conjunts, coneguda popularment com a “matemàtica moderna”. Com a docent en els seus inicis professionals, he de dir que va comportar un canvi radical en l’aprenentatge de la matèria atesa la importància atorgada a la lògica i, en conseqüència, al raonament.

Alguns dels conceptes bàsics eren : conjunt, pertinença, subconjunt, inclusió, intersecció i unió de conjunts, conjunt unitari, conjunt buit, producte cartesià… Recordo gratament el treball i la progressió de l’alumnat utilitzant exemples de proximitat, però sobretot, l’habilitat per interpretar les situacions i representa-les gràficament mitjançant diagrames d’Euler.

Si enguany la Teoria de conjunts formés part del currículum i s’haguessin de buscar exemples de proximitat, sens dubte que l’independentisme seria una font d’informació considerable, especialment per a poder interpretar el concepte de conjunt buit.

27/6/2020

Publicada a EL PERIÓDICO amb el títol “Unitat independentista i conjunt buit” el 3/7/2020, a EL PUNT AVUI amb el títol “Independentisme i conjunt buit” el 12/7/2020 i al Bloc de VILAWEB el 7/4/2021

“El fuego y la palabra” va ser una pel·lícula dirigida per Richard Brooks el 1960. Al protagonista, Elmer Gantry, personatge interpretat per Burt Lancaster, se’l presentava com un home atractiu, oportunista i absolutament immoral.

L’argument era el següent: Gantry assisteix, per casualitat, a una reunió religiosa i s’adona de la facilitat amb què es poden guanyar diners fent de predicador. Així doncs, es fa evangelista i, convertit en “pastor” , acompanyat per la ingenua “germana” Sharon Falconer (Jean Simmons) comença a predicar uns sermons estremidors que li permeten aconseguir fama i fortuna ràpidament; tot gràcies a la seva verborrea. Perseguit per un periodista (Arthur Kennedy) que el vol desemmascarar i arran de l’aparició d’una antiga amiga (Shirley Jones), a la qual va seduir i abandonar, Gantry haurà d’afrontar el seu tèrbol passat.

Deixant de banda la qüestió religiosa, i l’hipotètic atractiu -tot va a gustos- de l’ex delegat del govern a Catalunya, el cert es que es pot establir un cert paral·lelisme entre la pel·lícula i la realitat, perquè des de la meva òptica, Elmer Gantry i Enric Millo tenen en comú el tarannà oportunista i la immoralitat que se’n deriva. Així doncs, després la seva incomprensible i lamentable presència a FAQS, aprofitant l’aparador que se li va brindar per a promocionar el seu llibre, estaria bé que TV3 programés la pel·lícula.

22/6/2020

Publicada a EL PERIODICO amb el títol “Sermons estremidors” el 24/6/2020

He llegit amb estupefacció que un tal Eloy Valero Asensio regidor del PP al municipi de Novallas (Zaragoza) a més de conseller de Tradicions Culturals i Identitat Comarcal a la Comarca de Tarazona i El Moncayo, ha etzibat dos desideràtum via Facebook;  l’un adreçat a Pablo Iglesias i l’altre a Pablo Echenique: “A tu el millor és donar-te una pallissa i deixar-te vegetal perquè fotre’t dos trets és molt ràpid, tros de merda” i “Ets un cargol bavós, arrossegat i banyut. Hauries d’estar agraït a Espanya per acollir-te, escarabat sense potes”.

Podria tractar-se d’una fòbia al nom de Pablo per causa d’algun trauma religiós no superat, però m’inclino a pensar que més aviat es tracta d’una paranoia fanàtica de tipus ideològic motivada per la ignorància més supina en matèria democràtica. Imagino que la formació i el nivell educatiu d’aquest personatge deu estar sota mínims, perquè d’altra manera no s’entén que vomiti exabruptes d’aquesta magnitud. Tanmateix, vistes les mostres de mala educació que s’exhibeixen al Congrés de Diputats per part dels seus congèneres de partit (no són els únics), no es d’estranyar que, per simple imitació, vulgui emular el seu mestratge i fer carrera. En qualsevol cas, supera el que s’ha vist fins ara.

Davant d’aquest atac verbal fastigós, que expressa el tarannà d’un individu amb responsabilitats polítiques (¿?), em pregunto si la Fiscalia actuarà d’ofici o bé acabarà sent un dels molts casos tolerats en funció de la procedència. En un Estat de Dret, aquestes conductes són inadmissibles, oi? Per cert, no sóc votant de Podemos.

18/6/2020