Idolatria al segle XXI

Juan Valera (1824 – 1905) en la seva obra, Juanita la larga, posava en boca d’un personatge anomenat Antoñuelo:

“Todos o casi todos los hombres tienen sed, tienen necesidad de venerar y de adorar algo. El espiritual, el sabio, el discreto, comprende con facilidad y adora a una entidad metafísica: a Dios, a la virtud o a la ciencia. Pero el rudo, que apenas sabe sino confusamente lo que es la ciencia, lo que es virtud y lo que es Dios, consagra sin reflexionar ese afecto, en él casi instintivo, a un ídolo visible, corpóreo, de bulto”.

El temps passa, les persones i les societats evolucionen, malgrat tot, hi ha temes que són perennes. L’estratègia personalista en la qual es basa la campanya electoral permanent de C’s, per exemple, casa perfectament amb la referència a “un ídolo visible, corpóreo, de bulto”. És un fet històric constatat la irrupció d’ídols, especialment en moments de crisi, i consubstancial a la seva aparició, el foment del culte a la personalitat per damunt del col·lectiu que li dóna suport incondicional, però que en realitat es troba en una situació de captivitat o de submissió interessada.

La deriva del líder de C’s en aquest sentit és la prova actual més fefaent d’aquest fenòmen de masses alienades pel carisma (positiu?) d’un personatge que ha sabut vendre un discurs neolerruxista adobat d’una estètica desenfadada pròpia dels temps de corren però amb un cert tuf retro. Un dels últims pósters recorda la iconografia d’èpoques pretèrites que més valdria no evocar. Casualitat o intencionalitat?

Una revisió de la història mundial des de principis del segle XX ens mostra l’aparició d’ídols (anomenats líders o guies segons l’entorn cultural) per a tots els gustos: Lenin, Stalin, Hitler, Mussolini, Franco, Mao Tse Tung, Videla, Pinochet, Saddam Hussein, Kim Jong-un … entre els més tristement coneguts.

En el seu moment, tots ells es van presentar com a salvapàtries i el culte a la personalitat va ser habitual entre els afectes al règim de torn. Cal recordar però que, malgrat un discurs de caràcter populista i una calculada proximitat, qualsevol discrepància o disidència era neutralitzada de forma immediata per l’aparell del partit, partit basat en una organització monolítica i dictatorial. No cal dir quines van ser les nefastes conseqüències dels règims que van instaurar ni les enormes dificultats per recuperar els valors democràtics, dificultats que enguany, en molts casos, encara perduren.

Davant d’efímers moments d’eufòria desmesurada i d’ambició manifesta hom no ha d’oblidar que, sovint, els ídols tenen peus de fang, és a dir, són inconsistents, pura imatge, que les enquestes únicament reflecteixen un estat d’opinió en un moment donat i que són volàtils.

Novembre de 2015

 

Un nou Cavall de Troia?

Malgrat els resultats del 27 S (majoria en escons però no en vots) volia creure que arribat el moment decisiu les forces catalanistes estarien a l’altura de les circumstàncies. Excés de credulitat o d’optimisme? Els darrers aconteixements em fan adonar de la crua realitat i torno a tocar de peus a terra.

El resultat de la votació que va permetre a Carme Forcadell assolir la Presidència del Parlament, comptà amb cinc vots procedents de Catalunya Sí que es Pot. Estava previst o va constituir una maniobra d’última hora? En qualsevol cas, els fets posteriors em fan pensar que es va tractar únicament d’un gest previament calculat amb l’objectiu de fer visible un distanciament respecte del bloc unionista. Per aquest motiu, no s’entén el vot negatiu a la resolució d’inici del procés de desconnexió democràtica de l’Estat. Com es pot justificar? Amb aquest pronunciament, l’alineació amb el bloc unionista es fa evident. Esperar un hipotètic canvi després de les eleccions del 20 D que permeti fer un referèndum és viure en la inòpia i se m’acud el títol de la pel·lícula “De ilusión también se vive” (1947), protagonitzada per Maureen O’Hara, recentment desapareguda.

Pel que fa al PSC, el seu posicionament no em sorprèn en absolut, perquè no es pot esperar res més de qui té la pretenssió de ser un partit amb autonomia pròpia i no és altra cosa que una franquícia subjecta als dictats d’una jerarquia que el supera i el condiciona. Aquí no tenim cap “barón” amb capacitat d’influir, com a molt i filant prim, podem convenir que tenim un aspirant al qual no crec que se’l tingui en massa consideració al marge de parafernàlies electorals.

 Quan a la investidura, després de dues votacions amb resultat negatiu, una vegada més, manifestar que agradi o no i es vulgui admetre o no, malgrat tot, Artur Mas és l’únic que ha donat la cara, se l’ha jugat com ningú fins a les últimes conseqüències i ha estat el centre d’atacs de tota mena, focalitzant en la seva persona les aspiracions d’un poble que s’ha manifestat massivament.

I la CUP a què juga? Em sembla perfecta la seva coherència i que es mantingui en els seus postulats, però en moments d’especial transcendència hom ha de contemplar el panorama general i valorar les alternatives amb criteris pràctics envers l’objectiu final. Paga la pena allargar o en el pitjor dels casos, dinamitar un procés que emana de la ciutadania per tal de mantenir-se en una ortodòxia que no porta enlloc?

Per tot plegat tinc les meves reserves sobre com acabarà l’atzucac on estem, l’únic que tinc clar és que davant d’un més que possible fracàs, sonat si es produeix, i d’un ridícul espantós a nivell internacional, cadascú haurà de reflexionar sobre el seu procedir i assumir les seves responsabilitats, perquè al cap i a la fi, el desenllaç no haurà estat la conseqüència d’accions provinents de l’exterior, per tant, serà absurd negar que en aquesta història, a diferència de la protagonitzada pels heròis de la Ilíada, el nou Cavall de Troia s’haurà construït dins de casa.

Novembre de 2015

 

Ara va de proporcionalitat

El senyor Presidente del Gobierno (en funciones), en les seves brillants i comptades dissertacions en directe, acostumava i acostuma, de forma recurrent, a utilitzar l’expressió “con meridiana claridad” o “con claridad meridiana”, que pel cas és el mateix (ben segur que coneix la propietat commutativa de les operacions directes) per tal de deixar constància de l’evidència i simplcitat de qualsevol dels seus assenyats raonaments. No hi havia ni hi ha discurs en el qual no es refereixi al “meridià” i el relacioni amb la “claror”. És curiosa la correspondència que hi estableix, perquè per la mateixa “regla de tres”, podria utilitzat l’expressió: “con paralela claridad” o “con claridad paralela”. En qualsevol cas, la referència al sistema de coordenades cartesianes és evident i si com se sap, els meriadians i els paral·les permeten la localització d’un punt sobre l’esfera terrestre, és molt possible que el senyor Presidente del Gobierno (en funcions), no faci altra cosa que posar de manifest la seva desorientació i per extensió, la seva incapacitat pel que fa a situar-se. Per tant, es pot arribar a la conclusió que malgrat els seus recursos de caire geogràfic, no sap on és ni com es pot orientar en la direcció correcta.

Al marge d’aquestes qüestions pròpies de la Geografia, hom pot constatar que d’un temps ençà, el senyor Presidente del Gobierno (en funciones) i altres imitadors del seu cercle mediàtic, utilitzen una nova expressió, expressió naturalment adaptada al servei del discurs de torn. Es tracta de parlar de “proporcionalidad” (concepte matemàtic que estableix relacions entre magnituds). I és en aquest punt quan se’m planteja un dubte … Des de la meva ignorància, voldria saber, si la proporcionalitat esmentada és simple o composta i si és directa o inversa. També el sistema de càlcul emprat en el cas d’aplicar les mesures anunciades: reducció a la unitat o mètode de proporcions? En qualsevol cas, és obvi que el llenguatge matemàtic i els mètodes de càlcul són objectius, la qual cosa facilita qualsevol tipus d’interpretació.

Al pas que anem no em sorprendria que a curt termini, Pitàgores debutés a l’escena política i es fes una adaptació del “Teorema del cateto” per tal justificar alguna de les infinites bajanades que es pretenen qualificar d’arguments.

I si amb la Geografia i les Matemàtiques no n’hi ha prou, cap problema. El ventall de possibilitats és ampli, els ideòlegs i els estrategs sempre trobaran alguna disciplina acadèmica susceptible de ser adaptada.

Octubre de 2015

Deu anys de BUTAKA

“Nace bárbaro el hombre; redímese de bestia, cultivándose” (Baltasar Gracián, 1601 – 1658)

BUTAKA és cultura, i la cultura, en aquest món que ens ha tocat viure, és l’únic motor capaç de fer millors persones.

Enguany s’ha celebrat el desè aniversari de BUTAKA. La programació per a l’ocasió ha estat cuidada i equilibrada i, segons el meu criteri, excel·lent. Personalment, he pogut gaudir de tres espectacles completament diferents: Marabunta, Ragazzo i Mrs. Brownie. La diferència però ha estat marcada per un denominador comú: la qualitat.

Les meves felicitacions a tots aquells i aquelles que amb la seva dedicació i el seu esforç, al llarg d’aquests deu anys han fet possible una realitat que es diu BUTAKA. Malgrat les dificultats que ben segur són considerables, animo i encoratjo a continuar, a perseverar, a lluitar si és el cas, per la continuïtat d’aquest projecte cultural que només pot ser motiu de satisfacció, però al qual, malauradament, no se li atorga el reconeixement que es mereix.

En aquesta edició de la mostra, considero que la resposta del públic olesà no ha estat l’adequada i que com en moltes altres ocasions, un poble que es vanta de “cultura i tradicions”, no ha estat a l’altura de les circumstàncies. Tota una llàstima, perquè, paradoxalment, sovint s’opina, i no sempre en positiu,  sobre l’activitat cultural a casa nostra, és a dir, a Olesa. Les crítiques, tot i formar part del fer quotidià, han d’estar fonamentades i dubto molt que inhibir-se aporti algun tipus de coneixement de causa.

El potencial interès per la cultura es demostra amb la participació activa, amb iniciatives i propostes, amb qualsevol tipus de col·laboració i suport a les entitats que tenen el valor i el mèrit d’arriscar-se amb projectes plausibles.

Per molts anys, BUTAKA!

Octubre de 2015

La Festa dels Miquelets

Avui, dia 5 de setembre de 2015, com a membre de la Junta i en representació d’OlesaAteneu, he tingut l’honor de fer l’ofrena de la bandera als Miquelets, bandera que onejarà fins el setembre de 2016, any que ben segur, ha de tenir connotacions ben diferents per al nostre país.

En el parlament protocolari, he procurat condensar de forma breu però explícita el nostre pensament i el tarannà que ens identifica.

He dit:

“La força d’un poble rau en la seva educació i en la seva cultura. L’educació fa possible persones de bé i la cultura, que aquestes persones tinguin les mens obertes amb tot el que això comporta. Un país no pot avançar al marge de l’educació i la cultura.

Catalunya gaudeix, entre d’altres, d’un potencial cultural que ve de lluny, una tradició ateneística fonamentada en el desig de saber i de compartir coneixement, en la capacitat d’escoltar per tal de poder dialogar, en la voluntat de debatre i contrastar opinions des del respecte, i, perquè no? … polemitzar i criticar amb coneixement de causa.

OlesaAteneu s’honora en oferir aquesta bandera als Miquelets com a mostra de reconeixement a l’aportació cultural envers un país que “ha estat, és i vol seguir sent”

Setembre de 2015

Homenatge

Avui, dia 4 de setembre de 2015 se m’ha fet un homenatge. Quan vaig començar a exercir la professió, l’any 1971, qui podia pensar en això? Però el temps no s’atura i arriba l’hora de la jubilació. M’he jubilat quan tocava, amb convenciment, sense traumes, i satisfet per haver-me pogut dedicar a una feina apassionant. No em suposa cap problema. Assumeixo el moment amb naturalitat. S’obre una nova etapa. En qualsevol cas, d’una altra forma, jo continuaré exercint perquè sento intimament la meva professió. Seré docent fins al final.

 inauguracio curs escolar 2015-2016

 

M’ha presentat la Júlia Alert, actual Directora Docent de l’Escola Daina – Isard, companya i amiga.

Ha dit :

“Parlar del Jaume Farrés a mi personalment m’és feina fàcil, molt fàcil, i agradable, molt agradable, no només pels anys que hem treballat junts, que són molts, perquè com veieu jo també sóc veterana, molt veterana, sinó perquè amb el Jaume hem compartit molts projectes, moltes il·lusions i també algun que altre entrebanc (tot i que no han estat masses). És fàcil treballar amb una persona com ell, amb molts valors, compromís, estima, dedicació; l’ajut no només als alumnes, sinó a tot el claustre, últimament ha estat el referent per als mestres joves que entraven a l’Escola.

El Jaume però continua en actiu perquè és el fundador (fa uns 20 anys) de la Companyia de Teatre Daina-Isard de la qual n’és director, enguany també cofundador d’OlesaAteneu.

Us convido a visitar el seu bloc que porta el seu nom, jaumefarres.cat, que ha creat últimament i en el qual es posa de manifest uns dels valors que deia abans, el seu compromís social i cultural.

El dia del seu comiat com a docent ja li vam expressar el molt que el trobaríem a faltar, no sabia però que tindria una altra oportunitat de fer-ho públicament.

Jaume, gràcies per la teva dedicació i pel teu saber fer.

I saps una cosa?, la gent compromesa no es jubila mai, sempre està en actiu.

Una abraçada!”

Tot seguit el meu torn. He volgut que la meva intervenció fos breu i centrar-la en dues parts: reflexions i agraïments.

Dues reflexions:

  • A “La Passió”, a l’escena de la Sinagoga, Jesús diu: – Sapigueu que cap profeta no és volgut al seu país . Evidenment, jo no sóc profeta, ni pretenc ser-ho, però al meu “país”, Olesa, haig de dir que m’he sentit i em sento estimat, valorat, respectat i reconegut. No és doncs imprescindible marxar per poder desenvolupar una tasca, es pot fer perfectament en el lloc d’origen.
  • Reivindico el concepte “vocació” com un component fonamental de la docència. Durant massa temps s’ha volgut identificar la vocació amb qüestions estrictament religioses, penso que aquesta visió és una fal·làcia. Estic completament d’acord en incrementar la preparació de qui s’ha de dedicar a la docència i ser més estricte, l’alumnat hi sortira guanyant, però considero que sense vocació, la docència no té sentit.

Set agraïments:

  • Al meu estimat mestre Josep Ferrà i Esteve, sense la influència del qual, és molt possible que jo no m’hagués dedicat a l’ensenyament
  • Als meus pares, que amb el seu sacrifici van fer possible que jo estudiés i que em van donar suport en una època en què dedicar-se a la docència no estava massa ben vist des del punt de vista de prestigi social
  • A la meva dona, per “aguantar-me” i haver entès la meva professió
  • Als meus fills per ser com són
  • Als meus companys i companyes en la tasca docent, per les inquietuds i experiències compartides
  • A la majoria de pares d’alumnes, que han estat col·laboratius en la meva tasca
  • Als meus estimats alumnes, sense els quals, avui, jo no estaria aquí

Pel que fa a les reflexions, normalitat. En arribar als agraïments però, l’emoció m’ha dominat. En pocs segons, la meva ment ha vist desfilar una colla d’imatges que m’han colapsat. El meu aplom habitual s’ha desmuntat i m’ha resultat difícil controlar la situació. Amb la veu trencada quasi no he pogut articular paraula … Uns moments de silenci … Aplaudiments … He continuat amb dificultat … Al final, més aplaudiments. Em sento feliç. Estic content i agraït.

En qualsevol cas, el Jaume que s’ha vist avui, no és el Jaume de costum, però no hem sap greu, no és dolent que les emocions aflorin. És humà.

Malgrat tot, puc dir que acostumat a trepitjar l’escenari com a conseqüència de la meva afecció al teatre, avui he viscut una experiència única com a protagonista d’una obra d’aquelles que recordaré sempre.

Després, en acabar, recuperació de la normalitat. Felicitacions i bons desitjos per part dels assistents. Personalment, una satisfacció immensa.

Setembre de 2015

 

“Espai Vitruvi” : Daina – Isard Teatre

L’any 2009, a l’Escola Daina – Isard Cooperativa d’Ensenyament es va crear un espai per tal de poder fer exposicions. S’anomenaria “Projecte Vitruvi” i es va definir com segueix:

“El projecte Vitruvi vol crear un nou espai d’exposició interactiu obert a totes els membres de la cooperativa. Les intervencions previstes combinen accions de caràcter permanent amb exposicions de caire temporal.

El Projecte Vitruvi Ciències 3-18 no només neix com a una necessitat de dinamitzar i actualitzar l’ensenyament i l’aprenentatge de la ciència dins l’àmbit escolar sinó per donar resposta a un món complex on les diferents disciplines es barregen per confluir en un mateix punt: la curiositat per esbrinar allò que ens envolta.

Així el Projecte Vitruvi Ciències 3-18 es pot articular des d’un únic punt de vista o des de molts, des d’un únic espai o des de molts altres, des d’una pràctica de laboratori individual, una exposició temporal o tota una setmana de la Ciència.”

El curs 2012 – 2013 vaig proposar fer una exposició sobre Daina – Isard Teatre. Hi havia material de sobres : fotografies, objectes, programes, cartells, exemplars, caudals, textos, articles de premsa, gravacions … Impossible exposar-ho tot.

Des del principi la idea va tenir una molt bona acollida per part de tothom i es va col·laborar amb molt d’interès per tal de fer-la realitat. Tanmateix haig de dir que l’exposició va contribuir a la difusió de la tasca educativa que Daina – Isard Teatre ve desenvolupant alhora que publicita l’Escola des d’un àmbit extracurricular.

Com a professor del “Taller de teatre” de 3er d’ESO, se’m va demanar que el dia de la inauguració en fes la presentació, a ser possible, de forma conjunta amb l’alumnat que cursava la matèria optativa, setze alumnes en total. Em va semblar que es podia enfocar de tal manera que, justificada l’exposició, cadadascú llegís – teatralment – una frase relacionada amb el món del teatre, amb l’objectiu de despertar curiositats i promoure la reflexió entre els assistents a l’acte.

Les frases van ser les següents:

“Et prego que diguis aquests versos tal com jo els he dit: fent-los lliscar sobre la llengua; si els has de dir cridant, com fan molts actors, ja tant se val que els digui el pregoner de la ciutat”

“El món és un escenari, i els homes i les dones, simples actors”

William Shakespeare

“Qualsevol que condemni el teatre és un enemic del seu país”

François Marie Arouet (Voltaire)

“Totes les tragèdies acaben amb una mort, totes les comèdies amb un casament”

George Gordon Byron (Lord Byron)

“El teatre és com la missa, per sentir completament els seus efectes s’hi ha d’anar amb freqüència”

Émile – Auguste Chartier (Alain)

“Tot el que necessito per construir una comèdia és un parc, un policia i una noia bonica”

“La vida és una tragèdia quan es contempla en primer pla però una comèdia si es contempla en panoràmica”

Charles Chaplin

“He gaudit molt amb aquesta obra de teatre. Especialment a la mitja part”

Groucho Marx

“El teatre és un gran mitjà per educar al públic, però els que fan teatre educatiu, es troben sempre sense públic al que educar”

“Escriure teatre és el treball més difícil que més fàcil sembla”

Enrique Jardiel Poncela

“Si és absolutament necessari que l’art o el teatre serveixin per alguna cosa, jo diria que haurien de servir per ensenyar a la gent que hi ha activitats que no serveixen per a res i que és imprescindible que existeixin”

Eugen Ionesco

“Em vaig retirar del teatre perquè els espectadors em molestaven”

Fernando Fernan Gómez

“Un bon actor és un home que ofereix tan real la mentida que tothom participa d’ella”

Vittorio Gassman

“La vida és una bona obra de teatre amb un tercer acte mal escrit”

Truman Streckfus Persons (Truman Capote)

“El teatre és una activitat formativa i un exercici de responsabilitat compartida en què el jo i el tots s’han de conjuntar a partir de la lliure acceptació d’un compromís i de la implicació”

“L’assaig és per gaudir, no per patir. L’assaig ha de motivar i ha de possibilitar l’exteorització de les potencialitats interpretatives”

Jaume Farrés

Agost de 2015

 

Autoritat moral

Als meus pares la guerra civil els va trencar la infantesa i la seva joventut va quedar marcada per la postguerra.

Amb l’escolarització interrompuda i vedat el camí dels estudis l’única possibilitat de progrés va ser el treball, un treball sovint mal pagat i lluny d’allò que hom ben segur hauria desitjat.

Quan van decidir formar una família i jo vaig venir al món, la lluita per tirar endevant i els sacrificis van ser constants donada la situació socioeconòmica imperant. Certament aquells temps van ser molt difícils per a tothom llevat dels afectes al règim.

Malgrat tot mai em va faltar res i em van ensenyar a valorar allò que tenia, van procurar-me la millor educació possible en aquelles circumstàncies i quan va arribar el moment, van respectar el fet que jo em volgués dedicar a la docència. No us podeu imaginar la seva satisfacció quan em vaig graduar!

De la seva manera de ser, de la seva forma de vida, de com afrontaven i superaven les dificultats, del seu dia a dia … , amb el temps i com aquell que no vol, vaig aprendre què significa tenir autoritat moral.

Avui, quan qualsevol tipus d’autoritat es qüestiona i tot es relativitza, més que mai és imprescindible recuperar el valor de l’autoritat moral, valor que emana exclusivament dels comportaments honestos.

Per aconseguir-ho el millor instrument és practicar amb l’exemple, l’autoritat moral es guanya dia a dia i no sense dificultats amb la manera de ser i de fer.

Gener de 2013