Malgrat fer referència per sistema a la Constitució, i com a únic argument, els unionistes evidencien unes contradiccions pròpies del teatre de l’absurd. En el marc teòric s’aferren a la Constitució com si es tractés de la Llei Mosaica, però, a la pràctica, amb complicitats institucionals paleses, fan les interpretacions que més els convenen en funció del moment i de les circumstàncies. Enguany l’objectiu és aplicar l’article 155 a discreció, motiu pel qual, les autonomies de la resta de l’Estat haurien de començar a preocupar-se.

Les estratègies emprades per portar a la pràctica aquest escandalós procés de recentralització, cada vegada menys encobert i més descarat, recorda les actituds i els comportaments de dues sectes bíbliques: els fariseus i els saduceus.

Els fariseus eren un grup de classe mitjana que creia en la reinterpretació constant de la Llei Mosaica com a codi viu. Els saduceus eren un grup aristocràtic de sacerdots, levites, rics propietaris, cortesans i comerciants; interpretaven literalment la Llei Mosaica i rebutjaven tot allò que no hi figurés.

Fet aquest aclariment, a l’hora de fer política (fer política?) com es pot qualificar l’actual govern central? De fariseu o de saduceu? És possible que el fragment que segueix ho clarifiqui:

Saduceu 1: Per això vosaltres feu una Llei al vostre gust. Trobeu que la Llei escrita que va deixar-nos Moisès té la porta molt petita i no us serveix per a res.

Fariseu 2: Sols diem que és incompleta i per això l’ampliem.

Saduceu 2: I escriviu una altra lletra amb l’intent … que no sabem!

Saduceu 1: No l’hem de saber? … L’essència de la Llei no els ha permès cometre cap fraudulència, i han afegit a Moisès una sèrie de conceptes i de pensaments aguts que cobreixen amb preceptes, tots els seus negocis bruts.

Fariseu 1: Enraona més amb pausa i no cridis gaire fort, perquè això pot ésser causa …

Saduceu 1: De què? De la meva mort?

Fariseu 1: Tu mateix treu-ne l’exemple: la Llei és més important que tot l’or del nostre Temple!

Fariseu 2: Res no hi ha al món de més gran!

Fariseu 3: I la Llei és amb nosaltres!

Saduceu 1: Com teniu l’atreviment de dir que és amb tots vosaltres si la infringiu constantment?

També és de suposar que després d’haver aplicat l’Article 155 l’objectiu immediat será intentar, per tots els mitjans, engarjolar al President Carles Puigdemont i exhibir el moment de la detenció com la culminació de les “bones pràctiques democràtiques”. El problema és trobar la manera de fer-ho …

Doncs bé, continuem amb un altre fragment:

Fariseu: De les coses més estranyes amb traça s’ha escorregut. No han valgut paranys ni manyes. Aques home ens ha vençut.

Caifàs: No ha vençut. Ell interpreta la Llei com li sembla bé; però sabem que és perfeta perquè Moisès la va fer.

Anàs: I no heu trobat cap manera d’agafar-lo amb quietud?

Abdaró: Impossible. Al seu darrera sempre hi té la multitud …

Anàs: I no pot desaparèixer sense que en tinguin esment? …

Caifàs: Doncs, què vols fer? M’exaspera el teu parlar indefinit!

Anàs: Si trobéssim la manera d’arreplegar-lo dormit […] Vull dir que ningú sabría si portem un presoner …

Caifàs: En tot això estic conforme, més cal fer la prensió.

Benjamí: Jo us vinc a donar la forma, potser la solució. Entra, Judes […] Hem parlat molt i em contava coses que m’han agradat.

Judes: És cert. Sempre desitjava cercar la vostra amistat […] Jo intentava l’aliança d’Ell amb vosaltres, però ja he perdut l’esperança de que arribi mai això […] Sé que teniu la falera d’agafar-lo i no podeu; si jo trobo la manera, digueu-me: què em donareu?

Oi que pot donar idea de quina és la situació i de les dificultats que comporta per no quedar en evidència una vegada més? Temps al temps …

Davant d’aquests fets, què podem fer?

Segons un altre fragment:

Maria: Tenir confiança i esperar fins a la fi. Han davallat de molt alt els designis de tempesta: cal que damunt de sa testa s’hi desfermi un temporal!

Els fragments dels textos referenciats són de La Passió d’Olesa de Montserrat.

Octubre de 2017

És el dia de Nadal de 2016, dos quarts de set de la tarda, s’obre el teló, comencen els Pastorets … Precisament l’any del centenari, el Llorenç Mimó i jo, tenim l’honor i el plaer d’assumir-ne la direcció.

El repartiment, que té l’atractiu de comptar amb persones d’edats compreses entre set i més de setanta anys, està format per:

Lluquet nen: Marc Figueras, Rovelló nen: Roger Espinar, Avi: Isidre Montserrat (pare), Lluquet: Ferran López, Rovello: Jan Cànovas, Satanàs: Martí Vallès, Llucifer: Fran Escorsell, Pere Botero: Pau Povill, Supèrbia: Laia Guillamon, Ira: Aina Nolla, Golosia: Núria Valls, Enveja: Marta Rafegas, Luxúria: Ana Algarra, Peresa: Eva Fornieles, Avarícia: Elena Salas, Miquel: Alba Soler, Jeremies: Josep Mª Pallarès, Anam: Joan Cervera, Joanoi: Sadurní Paltor, Jepó: Ramon Jorba, Marta: Núria Canalda, Simeó: Albert Amat, Josep: Joan Soler, Maria: Miriam Garcia, Getsè: Andreu Avel·lí Font, Getsena: Rosa Mª Foguet, Elisabet: Alba Monforte, Gabriel: Adriana Llobera i Royal Ballet Infern: Núria Capella, Emma Duran, Yaiza Garcia, Clara López i Marta Zalabardo

L’equip tècnic el formen:

Espai escènic i selecció musical: Jaume Farrés i Llorenç Mimó, Construcció pantalla Tablet: Andreu Avel·lí Font, Noves tecnologies: Joan Riera, Fotografia: Pere Grimau, Operador Tablet: Pau Bonastre, Il·luminació: Albert Grivé, Paula Jornet, Fran Escorsell i Albert Rodríguez, Llum: Paula Jornet , So: Albert Rodríguez, Vestuari: Eulàlia Casanovas i Mercè Font, Maquillatge: Anna Escolà, Marta Casas, Meritxell Cortès, Helena Oleart i Marc Pacheco Perruqueria: Carme Montserrat, Utillatge: Equip del Casal, Coordinació Royal Ballet Infern: Lídia Carranza, Cartell i programa de ma: Martí Alcon, Publicitat i difusió: Daniel Buson, Gravació: Ramon Planas, Producció: El Casal i Direcció: Jaume Farrés i Llorenç Mimó

En el capítol d’agraïments: La Passió, UEC, Daina-Isard Cooperativa d’Ensenyament, Olesa-Ateneu, Olesa Ràdio i Tarsici Fontanet.

La Junta del Casal, seguint el criteri dels darrers anys, volia presentar uns Pastorets diferents. Així doncs, ens va demanar un projecte innovador i que fos capaç d’engrescar. El cert és que se’ns presentava un repte, perquè la història és la que és i els personatges són els que són … En qualsevol cas, però, vam decidir fer-nos-en càrrec i ens vam posar a treballar d’immediat. Era el mes de juliol, calia no “encantar-se”, la nostra intenció era presentar la idea que preteniem materialitzar el més aviat possible i, de ser acceptada, començar a assajar al setembre.

La proposta que vam presentar era plena de novetats, trencadora i arriscada. El punt de partida era una situació potencialment real a partir de la qual s’iniciava un viatge a través del temps en un espai escènic creat a partir de les noves tecnologies.

Pel que fa al text, es va esporgar amb l’objectiu de dinamitzar l’acció alhora que es creaven nous personatges i se’n potenciaven d’altres. Un pròleg i un epíleg nous, van donar consistència a la història que es pretenia explicar. Els tipus de música van donar ritme i la introducció d’un ballet (el Royal Ballet Infern) en determinades escenes, va contribuir a l’espectacularitat d’una posada en escena virtual i minimalista, lluny del classicisme tradicional.

Com no podia ser d’una altra manera, dies abans de l’estrena, van començar a circular rumors sobre la proposta dels Pastorets 2016-2017. És curiós com sense cap mena d’informació objectiva, la gent es munta les seves històries …, De fet, però, aquesta rumorologia va contribuir a crear espectatives i a convertir-se en una mena de publicitat paral·lela.

I així vam arribar al dia 25. Tot l’equip preparat, cadascú al seu lloc esperant el gran moment … Per fi sona la música … , s’obre el teló …, comença l’espectacle … “Guaita Rovelló, quants paquets! …”

Després de gairebé dues hores, salutació i aplaudiments. Sentiment de satisfacció per la feina feta i per la resposta del públic. Felicitacions i comentaris … Els Pastorets d’enguany han sorprès i han agradat. S’ha complert l’objectiu.

Desembre de 2016

Quan se’m pregunta què és el teatre, acostumo a dir que:

El teatre és una activitat formativa, un exercici de resposabilitat compartida que comporta la lliure acceptació d’un compromís a nivell individual i col·lectiu.

El projecte de teatre Aquesta nit tanquem d’OlesaAteneu justifica plenament aquesta afirmació.

Era la primavera de 2015 quan els companys de junta d’OlesaAteneu em van enredar per tal que, com a home de teatre, pensés en la possibilitat de fer algun muntatge. D’entrada, malgrat la meva sorpresa, no vaig dir que no, la proposta em semblava prou engrescadora …

L’Albert Amat, president de l’entitat, he de creure que sense cap mena de premeditació ni agravant de nocturnitat, va posar damunt la taula una obra de Manuel de Pedrolo titulada Aquesta nit tanquem i tot seguit, com aquell que res, em va convidar a llegir-la per tal d’explorar si era possible posar-la en escena. He de confessar que la lectura em va enganxar, tant és així que, a la següent reunió, al cap una setmana, m’hi vaig presentar amb una colla d’idees.

D’entrada em semblava que:

• El text i els personatges, malgrat ser del 1973, eren completament vigents, per tant, representatius de la realitat actual
• Un hipotètic muntatge hauria de tenir caràcter transversal, és a dir, ser assumit formalment per les quatre companyies olesanes que generaven teatre amb regularitat: UEC, El Casal, La Passió i Daina-Isard Teatre
• S’havia de constituir un equip de direcció en aquest sentit
• El repartiment i l’equip tècnic també haurien de basar-se en aquestes premisses
• Pel que fa al repartiment, l’obra, originalment estava escrita per a nou personatges que es desdoblaven, cosa que al meu entendre limitava la participació. Calia fer-ne una adaptació … Resultat, trenta-tres personatges.

El plantejament va ser acceptat sense cap mena de dicussió, ans al contrari, als companys i companyes els va semblar apassionant i molt ateneista. Com era de suposar i amb molta satisfacció per part meva, em van encarregar que posés fil a l’agulla.

Els passos següents fóren:

• Reunió amb els quatre presidents de les entitats esmentades per tal d’explicar el projecte: Felip Carreras (UEC), Mingo Vallès (El Casal), Sam Carrique (La Passió) i Jordi Parent (Daina-Isard). Vull deixar constància de la magnífica acceptació i predisposició manifestades per tal de participar-hi des del primer moment
• Una primera reunió amb els directors potencials: Felip Carreras i Montserrat Jané (UEC), Daniel Buson iAlbert Grivé (El Casal), Oriol Garrido (La Passió), Jaume Farrés i Llorenç Mimó (Daina -Isard Teatre). La trobada tenia com objectiu explicar el projecte, facilitar el text de l’obra i una vegada llegit, en una propera sessió, que cadascú es manifestés en el sentit d’assumir una responsabilitat concreta. Al mateix temps es demanava que es confeccionés un hipotètic repartiment per tal de poder-lo contrastar i consensuar
• Una segona reunió per tal de configurar l’Equip de Direcció i assignar responsabilitats en funció de les preferències individuals. El plantejament va ser el següent: Entre tots ho farem tot, però tots no ho farem tot. En base a aquesta idea, l’organigrama va quedar establert tal com segueix: Escenografia i atrezzo: Felip Carreras i Montserrat Jané, Il·luminació: Felip Carreras i Albert Grivé, Direcció escènica: Jaume Farrés, Llorenç Mimó i Oriol Garrido, Promoció i propaganda: Daniel Buson i Coordinació: Jaume Farrés
• Una tercera reunió amb l’objectiu de decidir la ubicació del muntatge en funció de les seves característiques. Es va considerar la Sala Polivalent de la UEC com la més apropiada per fer un muntatge central amb públic a quatre bandes
• Contactar amb els actors i actrius que s’havien proposat de cara a confeccionar el repartiment definitiu:

Ramon: Martí Vallès, Ricard: Albert Grivé, Emma: Adriana Llobera, Laura: Meritxell Cortès, Subordinat: Josep Mª Cascante, Joan: Albert Xavier Pérez, Jaume: Ferran Manyà, Pere: Francesc Serradó, Carme: Alba Soler, Núria: Helena Oleart, Milicians: Toni Algarra, Martí Fortuny, Joan Monforte, Joan Soler i Fernando Tuñón, Policies 1 i 2: Joan Segura i Isidre Montserrat (pare), Ministre: Bru Duran, Secretària 1: Clara Fortuny, Secretari 1: Pol Gómez, Fiscal: Sam Carrique, Jutge: Josep Mª Pallarès, Defensora: Immaculada Nogareda, Sots – ministre: Francesc Carreras, Secretari 2: Joan Cervera, Filla: Elena Uribe, Mare: Rosa Mª Foguet, Pare: Josep Riera, Fill gran: Martí Aymerich, Fill petit: Roger Espinar, Cap d’Indústria: Fran Escorsell, Secretària 2: Alba Monforte i Prestamista: Elies Valldeperas

He de dir que els contactes van ser del tot positius i l’acceptació del projecte admirable. Il·lusió i implicació des del principi fins el final.

I així vam arribar al setembre. Amb la convocatòria d’una reunió general inforrmativa, cadascú va tenir coneixement del paper assignat i del calendari d’assaigs de la primera fase. A finals de desembre, de la segona fase i a finals de març de la tercera.

Posteriorment i de forma progressiva es va anar configurant l’equip tècnic, sense la participació del qual res hagués estat possible.

Escenografia i atrezzo: Felip Carreras, Montserrat Jané i Ricard Xairó, Muntatge: Ramon Planas, Candi Castellarnau, Artur Pinyol, Antoni Martínez i Miquel Pérez, Il·luminació: Felip Carreras, Albert Grivé, Miriam Carreras i Enric Rodriguez, So: Albert Rodríguez, Efectes especials: Joan Riera, Vestuari: Remei Roca, Eulàlia Casanovas, Mercè Segura i Equip de vestuari de la UEC, Maquillatge: Anna Escolà, Deyanira Bueno, Juan Carlos Líndez, Mercè Urrich i Margarita Gras, Perruqueria: Carme Montserrat, Publicitat i promoció: Daniel Buson, Montse Farré, Jordi Vallverdú, Albert Amat, Wiman i Adrià Carreras, Direcció escènica: Jaume Farrés, Llorenç Mimó i Oriol Garrido, Coordinació: Jaume Farrés

El dia 1 d’octubre de 2015 vam iniciar els assaigs de l’obra d’en Manuel de Pedrolo Aquesta nit tanquem. El dia 17 de juny de 2016 la gran estrena. Els dies 18 i 19, dues representacions més. Nou mesos, gairebé un part, de treball intens, de compromís i d’implicació en un projecte que, des del mateix dia de la presentació, tohom es va fer seu seu amb il·lusió.

Entitats, directors, actors, actrius i equip tècnic, van posar de manifest una actitud constructivista que va fer possible un projecte plantejat des de la transversalitat, objectiu que és la raó de ser d’OlesaAteneu.

I per a celebrar-ho, com no podia ser d’altra manera, el dia 15 de juliol ens vam trobar en un sopar, en el decurs del qual, tothom va tenir l’oportunitat d’expressar els seus sentiments i les seves vivències com a part activa d’un projecte de quatre entitats diferents, que per primera vegada al llarg de la seva història, s’havien unit amb un objectiu comú. Fer possible Aquesta nit tanquem.

Setembre de 2016

 

“Nace bárbaro el hombre; redímese de bestia, cultivándose” (Baltasar Gracián, 1601 – 1658)

La cultura d’un país és un exponent de la seva història i el nivell cultural de la seva ciutadania ens mostra l’index de qualitat. Dit això ens podem preguntar: Què s’enten per cultura? Segons el Diccionari de la llengua catalana, es defineix la cultura com el conjunt de coneixences literàries, històriques, científiques o de qualsevol altra mena que hom posseeix com a fruit d’estudi i de lectures, de viatges, d’experiència, etc.

Certament que en funció de la llibertat de pensament, a banda d’aquesta definició, en podem trobar d’altres que l’amplien o la complementen. En qualsevol cas, marcar els límits de què és i què no és cultura, és una tasca extremadament complexa i subjecta a revisió permanent.

Fetes aquestes consideracions, com possiblement a moltes altres persones, se’m plantejen una colla d’interrogants al respecte:

• Entretenir i culturitzar són sinònims?
• En cas negatiu, on és el límit?
• L’entreteniment s’orienta a les masses i la cultura a les minories?
• En cas afirmatiu, qui ho decideix?
• Què interessa més, una ciutadania entretinguda o una ciutadania culta?
• Tothom té les mateixes oportunitats per accedir a la cultura?
• Quina és la situació actual al nostre país?

És evident que amb massa freqüència es promociona la mediocritat etiquetada de cultura mitjançant el desplegament de campanyes publicitàries mediàtiques dirigides a un determinat tipus de públic. En qualsevol cas, hom ha d’admentre que l’anomenada cultura de masses, eufemisme d’entreteniment, es basa en aquests tipus d’estratègia per a la seva divulgació amb l’objectiu de vendre un producte i poder fruir d’uns beneficis econòmics a curt termini. Aquest és un plantejament mercantilista que veu en la cultura un pretext per fer negoci.

Una altra cosa ben diferent és la cultura com a tal. En aquest sentit, sovint em pregunto quins són els criteris de divulgació i promoció cultural des de les diferents escales de l’Administració: Ajuntament, Diputació i Generalitat respectivament. Les decisions que es prenen en aquest àmbit i les directrius consegüents, estan en funció de la competència de qui estableix la normativa i qui l’aplica, o simplement es tracta de consignes de caràcter polític? Al meu entendre tres són les qüestions fonamentals: què, qui i perquè s’ha de donar a conèixer i difondre, o no, un bé cultural?

La cultura, talment com l’educació, és imprescindible per a la normalitat d’un país i el fet de pensar que pugui estar condicionada per interessos aliens a la seva essència fa aflorar reticències sobre la racionalitat de la gestió per part d’aquells que en tenen la responsabilitat.

Tant és així que un bon dia vaig decidir escriure una carta al aleshores Conseller de Cultura Ferran Mascarell i tinc els meus dubtes sobre si li van fer arribar i com a conseqüència, si va tenir oportunitat de llegir-la. La resposta (telemàtica) que vaig rebre va ser: tema tancat. Cap mena d’explicació.

Quan en Santi Vila el va succeir en el càrrec vaig pensar en tornar a repetir l’experiència. Tal vegada en aquesta ocasió el desenllaç seria diferent … En qualsevol cas tenia una certa esperança, però no hi va haver sorpresa. La resposta (telemàtica) que vaig rebre va ser la mateixa: tema tancat. Com en el cas anterior, cap mena d’explicació.

Per tal de clarificar la meva intenció en aquest tema, i sortir de dubtes, heus ací el contingut de la carta:

Benvolgut Conseller de Cultura,

malgrat haver de passar pels filtres protocolaris corresponents, m’agradaria que pogués llegir personalment la carta que li escric i, si és així, d’antuvi li agraeixo la seva atenció.

Com a persona vinculada a cultura des de fa molts anys i darrerament cofundador d’OlesaAteneu, m’adreço a vostè per tal de manifestar-li un sentiment de desencís envers la promoció del fet cultural al nostre país.

El dia 20 de desembre de 2014, al teatre Kursaal de Manresa, amb gran èxit de públic i crítica, es va estrenar ARAGUAIA, suite composada i orquestrada per Carles Cases, basada en textos i poemes de Pere Casaldàliga. En Jaume Barberà va fer la presentació del concert d’una manera original i lluny dels estandards habituals.

Dies abans de l’estrena alguns mitjans de comunicació se’n van fer ressó però després, malgrat la gran acollida, el silenci ha estat la tònica general.

No obstant, sortosament, Balsareny, poble natal del bisbe emèrit, va afrontar l’organització d’un concert cel·lebrat el dia 11 d’abril de 2015. Com a Manresa, l’èxit va ser aclaparador.

Carles Cases i Pere Casaldàliga són dos referents de la nostra terra, l’un en l’àmbit cultural i l’altre en l’àmbit espiritual. Ambdós mereixen un ampli reconeixement a la seva obra i a la seva trajectòria, per la qual cosa, considero lamentable la poca difusió que a dia d’avui ha tingut ARAGUAIA.

Una obra d’aquestes característiques, interpretada per músics i cantants de primer nivell de casa nostra és cultura en essència, motiu pel qual, mereix una campanya de divulgació per tal de possibilitar-ne l’audició i el gaudi arreu de Catalunya. Com a país no podem obviar ni restringir la potencialitat de la nostra producció cultural, ans al contrari, cal fer tot i més per promocionar-la, especialment quan apareix una obra impregnada de tanta qualitat i simbolisme.

Per tot l’exposat em permeto sol·licitar que des del seu Departament, si vostè ho considera i és possible, s’emprengui algun tipus d’acció amb l’objectiu que ARAGUAIA ocupi el lloc que li correspon, per tot allò que significa i representa en base a la seva gènesi.

Moltes gràcies i rebi les meves salutacions més cordials.

Dues qüestions per acabar:

• La carta va arribar al Conseller?
• Com s’ha d’interpretar l’expressió “tema tancat”?

Maig de 2016

Penseu que s’atansen dies de prova, d’expiació … (“La Passió” d’Olesa de Montserrat)

Amb els resultats definitius, i acabades les especulacions producte de les enquestes, arriba l’hora de fer les valoracions objectives deixant de banda les interpretacions interessades que, com de costum, fan les diferents formacions. No es tracta de justificar els resultats obtinguts, ans al contrari, la intenció és buscar una explicació racional a aquests resultats.

La qüestió no és fer una anàlisi de les xifres ni percentatges perquè no tindria sentit, hom sap que “números canten”; l’objectiu és disecccionar la realitat, una realitat que, en la majoria de casos, no respon a les expectatives dels partits malgrat es vulgui fer veure el contrari per part dels anomenats líders i d’altres comparses del repartiment.

PP

Toi i haver guanyat les eleccions, la pèrdua de la majoria absoluta que li ha permès fer i desfer sense miraments l’aboca a una situació extremadament complicada. Com a força més votada li correspon prendre la iniciativa per tal d’intentar formar govern, ara bé, segons declaracions de veus autoritzades d’altres partits, aquests no estan en disposició de votar a favor de la investidura de Mariano Rajoy. Al Partit Popular, acostumat a imposar la seva voluntat per damunt de tota consideració, i amb la necessitat de consensuar qualsevol iniciativa, ben segur que li serà molt difícil entrar en una dinàmica pactista.

En qualsevol cas, la necessitat fa que el discurs intransigent dels conservadors, a l’ampara d’una majoria absoluta prepotent que ha arribat a l’extrem de polititzar i instrumentalitzar la justícia al llarg d’quests darrers quatre anys, es vegi obligat imperiosament a canviar de rumb, perquè: cap constitució és eterna, legalitat no és sinònim de legitimitat, governar per decret impedeix el debat i la negació del diàleg posa de manifest la incapacitat d’argumentar. Si a tot això s’hi afeigeix l’absència de voluntat política com a senyal d’identitat, és perfectament comprensible el resultat obtingut malgrat que hi ha un sector de l’electorat que, de forma incomprensible,encara els hi atorga la confiança.

Davant d’aquest panorama, és sorprenent … o no, que un personatge com Alícia Sánchez – Camacho es permeti fer valoracions que van totalment en contra d’allò que és evident i que a sobre, tingui el desvergonyiment de dir que en política no tot s’hi val. Algú com ella, especialista en escampar femta, per un mínim de dignitat hauria de tenir la decència de callar.

PSOE

L’anomenat Partido Socialista Obrero … ? Español ha pagat les conseqüencies d’una gestió nefasta que va arrencar durant el segon mandat de José Luis Rodríguez Zapatero fins arribar a l’estat actual. En els darrers quatre anys no ha fet oposició i, si la seva acció es vol considerar oposició, és innegable que més aviat ha estat testimonial que efectiva i, sobretot, dirigida a la galeria. Aquesta inoperància ha contribuït a un deteriorament general de la formació que progressivament ha anat perdent credibilitat.

Si a aquest fenòmen hi afeigim les pugnes internes, en especial a Catalunya, es pot entendre perfectament que la inconsistència d’un suposat lideratge, sotmès a les pressions dels anomenats “barons”, no era suficient per optar a guanyar unes eleccions, i molt menys, a governar un país. A més, cal tenir molt present que el PSOE no pot guanyar a Espanya sense comptar amb el PSC, partit que, enguany tothom sap quina és la seva situació.

No es pot obviar tampoc la irrupció de Carme Chacón, un personatge amb aires de transcendència que apareix i desapareix com el Guadiana, que en governs anteriors va tenir la seva quota de protagonisme i que, malgrat tot, en realitat, no pot amagar quines són les seves aspiracions. Resulta molt curiosa la lectura que ha fet dels resultats obtinguts, realment es pot parlar d’èxit?

PODEMOS

Aquesta formació, sorgida del malestar d’una bona part de la ciutadania ha basat el seu discurs en l’esperança i en un potencial regeneratiu capaç de trencar unes estructures i unes maneres caduques que han portat al país, malgrat el discurs triomfalista oficial, a una situació de precarietat com mai s’havia vist.

Podemos ha estat capaç d’aglutinar, de crear il·lusió i de fer creure que la regeneració democràtica és possible. Malgrat uns presagis preelectorals no massa optimistes, les urnes li han atorgat un paper que pot ser decisiu pel futur immediat, si més no, a dia d’avui són mereixedors del benefici del dubte davant la possibilitat d’haver d’assumir responsabilitats concretes.

S’ha arribat a dir que Pablo Iglesias, pel seu aspecte desenfadat, “no tenia pinta de president”. Si hom admet aquesta qualificació, no és menys cert que també hi ha delinqüents l’aspecte dels quals és impecable. Se m’acud aquella coneguda dita, “El hábito no hace al monje” , i que cadascú en tregui les conclusions que cregui oportunes.

C’s

Ciudadanos se sustenta en la figura d’un líder arrogant i prepotent que ratlla la petulància. Amb un discurs autoqualificat de centre i en base a resultats d’enquestes que les urnes han desmentit, no ha tingut cap recança en presentar-se com l’única via regenerativa i com a potencial president del govern. Envoltat d’una cort aduladora que li ha fet creure que era un salvapàtries, ha estat necessari el recompte de paperetes per, és de suposar, fer-lo tornar a la realitat i assumir que quaranta escons partint de zero, és un molt bon resultat si es deixen de banda les expectatives triomfalistes.

ERC

Aquesta formació pot sentir-se orgullosa perquè, no sent un partit d’àmbit nacional, triplicar el resultat de les darreres eleccions generals posa de manifest la consistència i la solidesa del seu programa. Esquerra Republicana de Catalunya s’ha mantingut fidel als seus principis i com a conseqüència ha obtingut un suport no superat fins ara.

Aquesta coherència, amb tota seguretat, ha captat el vot d’un sector cada vegada més indignat que, possiblement, hagués confiat el seu vot a opcions menys radicals en altres circumstàncies.

El “no a tot” del PP ha estat sens dubte el catalitzador d’un vot probablement no independentista, inicialment, que ha evolucionat empès per la negativa sistemàtica a dialogar sobre el “dret a decidir” i la consegüent convocatòria del referèndum.

DEMOCRÀCIA I LLIBERTAT

Quan hom assumeix una responsabilitat, i governar n’és una, sap perfectament que a la llarga això li passarà factura. Si a més es prenen mesures impopulars com, per exemple, les “retallades”, el cost pot comportar situacions dificilment superables. I si pel camí esclata un escàndol de deu sobre deu, llavors les conseqüències poden arribar a ser irreversibles.

Desgast, deteriorament i pèrdua de credibilitat són factors més que suficients per explicar la davallada.

UNIÓ

Els resultats obtinguts per Unió Democràtica són la “traca final” de quelcom que es veia a venir, especialment després del 27 S. L’eterna polèmica sobre el pes específic d’Unió i de Convergència en relació a CiU, ha quedat palesa en el transcurs del últims aconteixements malgrat les argumentacions recurrents de Josep Antoni Duran Lleida. Si a nivell de Catalunya Unió no va tenir representació parlamentària, què podia esperar d’unes eleccions generals?

Malgrat un lideratge caducat, i malgrat haver assumit les seves responsabilitats, serà digne de veure que li depara el futur a un personatge que no ha tingut altre horitzó que perpetuar-se en un “statu quo” de privilegi.

Desembre de 2015

 

Com cada any, aquest mes de desembre s’ha celebrat la 26a edició dels Premis Ateneus que organitza la Federació d’Ateneus de Catalunya (FAC).

També s’ha convocat per 7è any consecutiu, el Premi Jove , Proposa! i s’ha fet un reconèixement públic a les bones pràctiques que porten a terme els ateneus i les entitats socials de tota Catalunya en l’àmbit de la integració social de persones amb diversitat funcional, física o intel·lectual, de persones amb risc d’exclusió, de persones afectades per problemàtiques socials, i també el treball dels voluntaris que les acompanyen.

Els Premis Ateneus al quals es van presentar les diferents candidatures eren:

• Als mitjans de comunicació
• A la creativitat artística
• A la capacitat d’innovació
• Al foment de la participació

En cada grup s’atorgaven tres premis:

• 3er premi (diploma)
• 2on premi (diploma i 900 €)
• 1er premi (guardó i 1.500 €)

En el transcurs de l’acte, celebrat el dimecres dia 16 al Museu d’Art Nacional de Catalaunya (MNAC) i presidit per l’Honorable Senyora Carme Forcadell, Presidenta del Parlament de Catalunya, OlesaAteneu va tenir l’honor de rebre el 1er premi per la seva candidatura a la Capacitat d’innovació.

Com a membre fundador d’OlesaAteneu he de dir que el fet de presentar-nos a la convocatòria dels Premis Ateneus i haver estat guardonats amb un primer premi quan encara no fa un any de la presentació oficial de l’entitat, ens omple d’orgull i ens esperona a seguir treballant amb fermesa per tal de consolidar un projecte en el qual creiem des que l’estiu de 2014 vam començar a parlar de la viabilitat de crear un ateneu a Olesa.

Des d’aleshores molts han estat els contactes, les consultes, les gestions i les reunions mantingudes. Enguany, la consecució del premi, posa de manifest un reconeixement públic que reforça els plantejaments i objectius d’OlesaAteneu alhora que ens compromet, motiu pel qual, és la nostra intenció insistir en el principi de transversalitat per tal de fomentar i propiciar el potencial cultural d’Olesa des de tots els àmbits possibles.

OlesaAteneu serà allò que la seva massa social vulgui que sigui i, conseqüents amb aquesta idea, animem a totes aquelles persones que ens donen suport a formar-ne part.

Desembre de 2015

 

Juan Valera (1824 – 1905) en la seva obra, Juanita la larga, posava en boca d’un personatge anomenat Antoñuelo:

“Todos o casi todos los hombres tienen sed, tienen necesidad de venerar y de adorar algo. El espiritual, el sabio, el discreto, comprende con facilidad y adora a una entidad metafísica: a Dios, a la virtud o a la ciencia. Pero el rudo, que apenas sabe sino confusamente lo que es la ciencia, lo que es virtud y lo que es Dios, consagra sin reflexionar ese afecto, en él casi instintivo, a un ídolo visible, corpóreo, de bulto”.

El temps passa, les persones i les societats evolucionen, malgrat tot, hi ha temes que són perennes. L’estratègia personalista en la qual es basa la campanya electoral permanent de C’s, per exemple, casa perfectament amb la referència a “un ídolo visible, corpóreo, de bulto”. És un fet històric constatat la irrupció d’ídols, especialment en moments de crisi, i consubstancial a la seva aparició, el foment del culte a la personalitat per damunt del col·lectiu que li dóna suport incondicional, però que en realitat es troba en una situació de captivitat o de submissió interessada.

La deriva del líder de C’s en aquest sentit és la prova actual més fefaent d’aquest fenòmen de masses alienades pel carisma (positiu?) d’un personatge que ha sabut vendre un discurs neolerruxista adobat d’una estètica desenfadada pròpia dels temps de corren però amb un cert tuf retro. Un dels últims pósters recorda la iconografia d’èpoques pretèrites que més valdria no evocar. Casualitat o intencionalitat?

Una revisió de la història mundial des de principis del segle XX ens mostra l’aparició d’ídols (anomenats líders o guies segons l’entorn cultural) per a tots els gustos: Lenin, Stalin, Hitler, Mussolini, Franco, Mao Tse Tung, Videla, Pinochet, Saddam Hussein, Kim Jong-un … entre els més tristement coneguts.

En el seu moment, tots ells es van presentar com a salvapàtries i el culte a la personalitat va ser habitual entre els afectes al règim de torn. Cal recordar però que, malgrat un discurs de caràcter populista i una calculada proximitat, qualsevol discrepància o disidència era neutralitzada de forma immediata per l’aparell del partit, partit basat en una organització monolítica i dictatorial. No cal dir quines van ser les nefastes conseqüències dels règims que van instaurar ni les enormes dificultats per recuperar els valors democràtics, dificultats que enguany, en molts casos, encara perduren.

Davant d’efímers moments d’eufòria desmesurada i d’ambició manifesta hom no ha d’oblidar que, sovint, els ídols tenen peus de fang, és a dir, són inconsistents, pura imatge, que les enquestes únicament reflecteixen un estat d’opinió en un moment donat i que són volàtils.

Novembre de 2015