“Les diferents civilitzacions es van succeint de forma cíclica, talment com passa als cicles biològics…” Això escrivia Alexandre Deulofeu i Torres (1903-1978) al seu llibre La Matemàtica de la Història.
Segons afirmacions de l’autor després d’estudis exhaustius, tots els períodes històrics passen per quatre fases: la federal, l’absolutista, la conservadora i la de decadència i desintegració. Aquesta successió es produïa de forma repetitiva i cíclica, així doncs, la conclusió a la qual va arribar fou que en base a la regularitat matemàtica existia la possibilitat de predir que podia succeir en el futur.
Posaré dos exemples prou significatius considerant el procés evolutiu experimentat des del punt de vista cronològic: Grècia i Roma com a fonaments de la nostra civilització. I em permeto suggerir la recerca d’informació exhaustiva, bona pràctica que desmuntarà conceptes falsos preconcebuts, esvairà possibles dubtes i el més important de tot, ampliarà coneixements que, com a ciutadans, cal tenir clars quan es tracta de posicionar-se.
Grècia
Període Prehel·lenic i Edat Fosca (abans del 800 aC)
Civilització Minoica a Creta
Civilització Micènica a la Grècia continental
Invasions dòriques
Època Arcaica (800 – 500 aC)
Ressorgiment de la cultura i el comerç
Primers Jocs Olimpics
L’Època d’Homer
Desenvolupament de la Polis o ciutat-estat grega
Època Clàssica (500 – 323 aC)
Batalla de Marató: Atenes venç Pèrsia
Batalles de Termòpiles i Salamina: Grècia resisteix la segona invasió persa
Edat d’Or d’Atenes amb Pèricles: Auge de la democràcia
Guerra del Peloponès entre Atenes i Esparta: Decadència de la supremacia d’Atenes
Execució de Sòcrates: Moment crucial en la filosofia occidental
Conquestes d’Alexandre el Gran: Expansió de l’Hel·lenisme
Període Hel·lenístic (323 – 30 aC)
Mort d’Alexandre el Gran: Inici del període hel·lenístic i fragmentació del seu imperi
Fundació de la dinastia Ptolemaica a Egipte per Ptolemeu I
Batalla de Corupedio: Última batalla de los diàdocs, els successors d’Alexandre el Gran
Conquesta romana de Grècia: Grècia es converteix en província del creixent Imperi Rom
Mort de Cleòpatra VII i final de la dinastia Ptolemaica: Egipte es converteix en província romana, marcant el final del període hel·lenístic
Roma
Monarquia (753 – 509 aC)
Fundació de Roma per Ròmul i Rem
Regnat de Tarquini el Superb, últim rei romà
República (509 – 27 aC)
Primers cònsols i primers senadors. Primer setge etrusc
Creació del càrrec de Pontífex màxim. Segon setge etrusc
Creació dels càrrecs de dictador romà i mestre de cavalleria
Creació del càrrec de qüestor
Substitució del càrrec de cònsol pel de tribú i creació del càrrec de censor
Anys d’anarquia: no s’elegeix cap magistrat
Derrota de l’exercit romà a la batalla de l’Àl·lia per parts dels gals i saqueig de Roma
Elecció del primer dictador
Guerres samnites
Primera Guerra Púnica
Derrota dels gals a la batalla de Telamó
Segona Guerra Púnica
Guerres macedòniques
Tercera Guerra Púnica
Conflictes socials i militars
Primer Triumvirat: Juli Cèsar, Pompeu i Cras
Segon Triumvirat: Octavi, Marc Antoni i Lèpid
Imperi (27 aC – 476 dC)
Final de la República Romana i inici de l’Imperi Romà: Octavi s’anomena Cèsar August i es converteix en únic governant de Roma
Dinasties del Principat: Julioclàudia, Flàvia, Antonina i Severa
Crisi del segle III: Anarquia militar, Imperi de les Gàl·lies i Emperadors il·liris
Dinasties del Dominat: La Tetrarquia i Valentiniana
Imperi independent de Britània
Imperi Romà tardà: Teodosiana
Divisió de l’Imperi Romà: Teodosi
Imperi Occidental
Imperi Romà Oriental
Caiguda de l’Imperi Romà d’Occident
Caiguda definitiva de l’Imperi Romà d’Orient
Òbviament és clar que, a més de Grècia i Roma, se’n podrien afegir d’altres que confirmarien les afirmacions de l’autor: l’Imperi Carolingi, l’Imperi Espanyol, l’Imperi Rus, l’Imperi Napoleònic, l’Imperi Prusià, l’Imperi Austrohongarès, l’Imperi Britànic i l’Imperi Colonial Francès com exemples més representatius. En el marc d’aspiracions imperials, la Itàlia “feixista” i de l’Alemanya “nazi”, malgrat les infinites calamitats ocasionades -paga la pena tenir memòria històrica- van tenir una resposta que, sortosament, va impedir la seva consolidació.
Així doncs, si hom té a l’abast la possibilitat de predir matemàticament i la construcció d’un món millor és factible, com s’entén que no s’intenti evitar recaure en els errors del passat? Conformisme, manca de voluntat, incompetència… O simplement és una qüestió “d’estupidesa humana i buidor existencial” tal com va escriure Maria Aurèlia Capmany (1918-1991) al final de Vent de garbí i una mica de por (1968).
En conseqüència, des d’una òptica realista, segons aquesta teoria i vist el panorama a nivell mundial, cal preparar-se per tal d’afrontar el canvi de cicle que s’albira, perquè és evident que estem vivint temps de crisis profundes en tots els àmbits: decadència i desintegració d’un període que és imprescindible superar.
Maig de 2025