Hi havia una vegada un pais petit. Aquest pais, a més de tenir unes institucions democràtiques que venien de lluny, tenia també llengua i cultura pròpies. Era un pais d’acollida on, malgrat les dificultats, la convivència i la solidaritat evidenciaven el tarannà de la seva gent.

Un bon dia, una colla de ciutadans i ciutadanes van decidir agrupar-se i formar un partit polític nou. Segons el seu ideari i eslògan de llançament, havien nascut per combatre la corrupció i regenerar la vida política d’aquell que en deien el seu pais.

Per tal de cridar l’atenció d’una forma visual i impactant, el seu candidat va aparèixer fotografiat en “boles” als espais publicitaris més diversos (simbologia premonitòria de com acabarà?). A partir d’aquí, amb un discurs aparenment nou,  però que en el fons era pura demagogia,  ben aviat se’ls va començar a “veure el llautó”, especialment pel que fa a la fixació que tenien per la llengua: calia combatre aferrissadament la immersió lingüística.

I va arribar el dia en que aquell pais s’els va quedar petit. Calia presentar-se a les eleccions generals, car el seu “líder suprem” aspirava a horitzonts més amplis (ja es veia “presidente del gobierno”). El discurs a nivell nacional, el de sempre però ampliant la beligeràcia envers aquell pais petit i promovent purgues internes per motius de discrepància amb la línia de pensament establerta pel “líder suprem”. Ah, cal recordar també les seves aproximacions cap el partit socialista per tal de fer fora el “gobierno central”.  Fins que va arribar l’oportunitat d’agermanar-se amb el partit que tant havia criticat. I així ho va fer, deixant de banda els seus esbombats principis (he dit principis?) sobre la necessitat de combatre la corrupció i regenerar la vida política.

Cal dir que tots aquests moviments a la recerca d’aconseguir figurar i tenir poder a qualsevol preu, accentuen una imatge i un tarannà que, a la pràctica, no es diferencia per a res del partit que fa possible un govern que pretenien carregar-se.

25/9/2017