Atès que la llengua d’un país és el seu senyal d’identitat per excel·lència, hom pot entendre perfectament quin és l’objectiu que es persegueix quan es posen totes les traves, i més, per tal que no es pugui emprar amb total normalitat.

Malgrat les declaracions a nivell institucional i altres farfolles per l’estil, el fet inqüestionable és que d’ençà que es publicaren els Decrets de Nova Planta al segle XVIII, ha existit i persisteix una obsessió malaltissa per anihilar tot allò que desprèn aroma de catalanitat, en especial la llengua.

El nacionalisme espanyol més reaccionari no deixa d’intoxicar pregonant a tort i a dret que la llengua castellana està en perill i amb el mateix desvergonyiment, entre altres despropòsits, ha arribat a afirmar que el català no s’ha prohibit mai. Qui orquestra aquestes fal·làcies sap perfectament que falta a la veritat, però també, que aquest tipus de mentides dóna redits electorals ja sigui des de la dreta o des de l’esquerra, perquè en el fons l’animadversió vers Catalunya roman de forma perenne en amplis sectors de la societat ancorats en el passat d’un imperi on sembla ser que “no se ponía el Sol”.

“Quan un poble és fet esclau, mentre conservi la seva llengua, és com si tingués la clau de la seva presó.” (Alphonse Daudet, 1840-1897)

28/11/2021

Publicada a EL PERIÓDICO amb el títol “La llengua és la clau, i l’animadversió vers Catalunya roman de forma perenne” l’1/12/2021