Es defineix la paradoxa com una afirmació que sembla contradictòria o que va en contra del sentit comú; en general, es pot dir que s’aplica a situacions d’incoherència. Com exemple, faré referència a la pel·lícula dels germans Marx –Sopa de ganso- on un d’ells, en una de les seqüències, deia: “Si ens troben estarem perduts”.

Per tal d’il·lustrar el tema, posaré dos exemples de proximitat:

1) Si a qualsevol persona li okupen el seu habitatge, per tal de poder-lo recuperar ha de demostrar, davant la justícia, que n´és el propietari o propietària. Arribats a aquest punt, no és cap secret -però sí un misteri- que el procés iniciat per tal de poder executar la desokupació ha de superar tot un seguit de traves de tipus legal gairebé surrealistes. En canvi, no deixa de sorprendre que quan es tracta d’un desnonament, el procediment sigui just el contrari i i s’actuï sense cap mena d’impediment i amb la màxima celeritat.

2) Pel que fa a la presumpció d’innocència, sembla ser que l’acusació no ha de demostrar la suposada culpabilitat, ans al contrari, és l’acusat o acusada, que ha de demostrar la seva qüestionada innocència. Davant d’aquesta concepció processal injustificable, també resulta paradoxal  la rapidesa, o no, amb que es procedeix, sempre, en funció de la tipologia dels casos susceptibles de ser jutjats. No es pot negar que el dia a dia ho confirma plenament.

Així doncs, en base a aquestes realitats, la simbologia de la ceguesa i la balança en equilibri deixa de tenir sentit i com a conseqüència, la justícia perd la credibilitat que li hauria de ser inherent. Tot plegat com per reflexionar i preocupar-se, oi?

1/10/2019

Publicada a EL PERIÓDICO amb el títol “Paradoxes: Per què la justícia perd la credibilitat que li hauria de ser inherent” el 3/10/2019 i a EL PUNT AVUI el 7/10/2019