Penso en el jubilats que només disposen d’una pensió mínima, en els afectats per la llei de dependència, en les residències geriàtriques i en els centres ocupacionals per a discapacitats que han vist minvades les seves subvencions, en els propis discapacitats que requereixen atencions especials, en els que han perdut la feina, en les retallades en educació, sanitat i recerca … i en tots aquells que han estat víctimes d’una crisi que ells no han provocat malgrat es vulgui fer creure el contrari. Com és possible que amb un panorama com l’esmentat es plantegi atorgar primes milionàries per aconseguir un objectiu simplement esportiu? Què se n’ha fet del seny? No es tracta simplement d’una qüestió econòmica. Al marge de ser diner públic o privat, considero que es tracta d’una qüestió moral. Mai, però en les circunstàncies actuals menys, es poden destinar quantitats d’aquesta magnitud a activitats no productives que no generen cap mena de benefici al bé comú. Des d’aquí em permeto convidar a reflexionar sobre la “normalitat” del fet i les seves conseqüències. Estic convençut que la “crisi” actual, més que econòmica, és una crisi de valors que costarà superar a no ser que es produeixi un canvi de mentalitat a nivell individual i col·lectiu.

10/6/2014

Publicada en castellà a El Periódico el 12/6/2014 amb el títol “La Roja: Primas sin sentido” i a La Vanguardia el 14/6/2014