Espanya no és un país on precisament es premia l’excel·lència, ans al contrari, sovint es premia la mediocritat, especialment els “serveis prestats”, políticament parlant.  De la llarga llista, en posaré tres exemples recents: Alfonso Dastis, Pere Navarro i Àngel Ros.

Entre els seus mèrits destacats, cal recordar que el primer dels tres va afirmar que a les escoles catalanes es discriminava el castellà i va negar la brutalitat de les càrregues policials de l’1 d’octubre fins arribar a dir que les imatges estaven manipulades. Com pot justificar el ministre Borrell la seva destinació a Roma com ambaixador?

Del segon, poca cosa a dir, més aviat res. Només una pregunta: algú pot explicar què hi fa un “delegado del gobierno” a la Zona Franca?

El tercer exemple, el més còmic (per qualificar-lo d’alguna manera). És innegable que el paper jugat pel personatge en qüestió havia de ser recompensat en algun moment i, què millor que una ambaixada prop de casa? Andorra, el País dels Pirineus!

Si el cost que suposen els “pongo’s” que hi arriba a haver, més els afegits consubstancials (despatxos, cotxes, seguretat…), es destinés a allò que realment és necessari, ben segur que molts problemes deixarien de ser-ho o, com a mínim, es reduirien: habitatge, sanitat, educació, dependència, pensions, refugiats…

3/8/2018