En una carta -no publicada- que vaig escriure el passat vint-i-set d’abril de l’any en curs, deia:

A la Segona Guerra Mundial quan la infanteria japonesa havia d’iniciar un atac massiu ho feia al crit de: banzai. Entre les tropes aliades, aquesta expressió va esdevenir tristament famosa i alhora temuda. I no era per a menys!

Enguany és evident que hi una campanya d’extrema bel·ligerància contra la llengua catalana; així doncs, no fóra d’estranyar que, banzai fos el leitmotiv d’unes minories que, amb dèria malaltissa, estan obstinades en exterminar la identitat d’un poble atacant la seva llengua per tots els mitjans possibles.

En aquests cercles, considerats patriòtics pels seus afins, per davant de la riquesa cultural que representa una llengua, s’anteposa l’obsessió per a marginar qualsevol altra forma d’expressió que no sigui mitjançant la llengua castellana, denominada llengua espanyola, tot i sent aquest un concepte estrictament polític i en absolut acadèmic.

És d’una pobresa intel·lectual i d’una incultura supina menystenir una llengua; qualsevol llengua, i és pervers, i èticament inacceptable instrumentalitzar-la amb finalitats polítiques com és el fet de crear i fomentar enfrontaments que no tenen raó de ser i que únicament demostren la baixesa moral de qui ho promou.

En qualsevol cas, dissenyat el pla d’acció i per a poder desplegar un operatiu d’aquesta mena, els estrategs precisen disposar d’hordes fanàtiques que, malgrat ignorar el seu significat, estiguin en disposició de cridar: BANZAAAI !!!

Després de llegir la decisió del TSJC pel que fa als exàmens de selectivitat, no tinc cap mena de dubte sobre el que exposava, ans al contrari, cada dia que passa n’estic més convençut. Quin desastre de país!

7/6/2021

Publicada a EL PERIÓDICO amb el títol “És d’una pobresa intel·lectual i d’una incultura supina menystenir una llengua” el 10/6/2021

Malgrat el discurs oficial, és obvi que en els darrers anys, les limitacions de què són objecte les llibertats de la ciutadania estan en funció de qui les exerceix. Tant és així que les conseqüències de tot tipus que generen determinats casos, com a mínim poden qualificar-se de surrealistes.

Com estudiant de finals dels seixanta i principis dels setanta del segle passat (amb tot el que això significa), com a docent jubilat i com a ciutadà que es considera demòcrata, espero que les acusacions vessades sobre l’Alba i l’Ana caiguin pel seu propi pes atesa la inconsistència del relat creat en base al qual es pretenen coartar els drets de reunió i manifestació contemplats en la Constitució del 1978.

Només pel fet de tractar-se d’un dret fonamental, és del tot inadmissible i intolerable demanar pena de presó i multa pel simple fet de manifestar-se en defensa de l’educació en general i de l’ensenyament universitari en particular.

Atès que la credibilitat de la justícia a l’Estat Espanyol es qüestionada per amplis sectors nacionals i internacionals, és evident que casos com els de l’Alba i l’Ana no ajuden a normalitzar una situació impròpia d’un estat de dret;  ans al contrari, fan que la desconfiança i la desafecció augmentin cada dia que passa.

Alba i Ana, malgrat totes les adversitats que esteu vivint, no renuncieu a la vostra dignitat. Teniu tot el meu suport i reconeixement.

“La injustícia feta a un de sol és una amenaça dirigida a tots” (Montesquieu, 1689-1755)

21/5/2021

Publicada al Bloc de VILAWEB el 22/5/2021 i al períodic mensual 08640 (juny-juliol)

Sense ànim de ser malastruc, he de confessar que no m’estranya en absolut haver arribat on som, si és que realment ens hem mogut d’on érem. Per cert, on érem? Algú ho sap? I si és així, ens ho pot explicar? Sincerament penso que no hi ha explicació possible, perquè ni se sap on érem ni on anem; i el més greu de tot plegat, és que no s’albira la més mínima voluntat d’esvair la boira que ens envolta, boira que esdevindrà irrespirable a causa d’una inoperància sistèmica.  

Senyors diputats i senyores diputades, pleguin. Estem farts d’incompetència! És del tot imprescindible deixar pas a nova saba aliena a interessos partidistes i personals enquistats. Ja ni ha prou de fotre’s de la ciutadania en nom de… ves a saber… Vostès ja han demostrat les seves “capacitats” amb escreix. El moment és arribat de treballar amb rigor, serietat i fermesa; perquè Catalunya no pot continuar sent el pretext que aixoplugui un ecosistema de paràsits amb manifestes tendències caïnites estructurals.

“Sou com la gent de la terra: sense Llei, sense esperit, turba infecta, vil desferra i amb el cor fred i podrit!” (La Passió d’Olesa de Montserrat)

Per higiene democràtica, calen llistes  obertes que possibilitin el fet de votar persones de tarannà democràtic contrastat, honestes, amb autèntica voluntat de servei i sobretot, que siguin capaces d’emprendre una tasca de regeneració començant per un nou sistema electoral, modern, equitatiu i que representi la realitat del país.

15/5/2021

La victòria indiscutible d’Isabel Díaz Ayuso m’ha transportat a la Roma clàssica. I és que malgrat el pas inexorable del temps hi ha situacions que es repeteixen, en formes i escenaris diferents, i amb nous personatges que no tenen res que envejar als originals. Les eleccions a l’Assemblea de Madrid de 2021 en són una bona mostra.

Estic convençut que els emperadors romans, degudament assessorats, van arribar a conclusió de què la població estaria tranquil·la i satisfeta sempre i quan es pogués alimentar i tenir entreteniment a l’abast: panem et ciercenses. En realitat, era una estratègia d’ocultació, és a dir, evitar la crítica davant de fets controvertits i alhora possibles reaccions.

Des de l’inici de la pandèmia, si hom analitza racionalment les mesures que s’han aplicat a la Comunitat de Madrid, és fàcil arribar a la conclusió que el panem et ciercenses ha estat a l’ordre del dia i que el valor que s’ha donat a les vides que s’han perdut pel camí, és comparable al de les víctimes innocents que van deixar la seva sang a l’arena del Colosseu.

Tot plegat, fastigós, trist i lamentable. És per això que bona part de la ciutadania hauria de fer una profunda reflexió, sobretot pensant en les causes que van propiciar la caiguda de l’Imperi Romà.

Tanmateix, tota esperança és fallida, perquè Espanya difícilment canviarà.

5/5/2021

Publicada al Bloc de VILAWEB el 14/5/2021

A la Segona Guerra Mundial quan la infanteria japonesa havia d’iniciar un atac massiu ho feia al crit de: banzai. Entre les tropes aliades, aquesta expressió va esdevenir tristament famosa i alhora temuda. I no era per a menys!

Enguany és evident que hi una campanya d’extrema bel·ligerància contra la llengua catalana; així doncs, no fóra d’estranyar que, banzai fos el leitmotiv d’unes minories que, amb dèria malaltissa, estan obstinades en exterminar la identitat d’un poble atacant la seva llengua per tots els mitjans possibles.

En aquests cercles, considerats patriòtics pels seus afins, per davant de la riquesa cultural que representa una llengua, s’anteposa l’obsessió per a marginar qualsevol altra forma d’expressió que no sigui mitjançant la llengua castellana, denominada llengua espanyola, tot i sent aquest un concepte estrictament polític i en absolut acadèmic.

És d’una pobresa intel·lectual i d’una incultura supina menystenir una llengua; qualsevol llengua, i és pervers, i èticament inacceptable instrumentalitzar-la amb finalitats polítiques com és el fet de crear i fomentar enfrontaments que no tenen raó de ser i que únicament demostren la baixesa moral de qui ho promou.

En qualsevol cas, dissenyat el pla d’acció i per a poder desplegar un operatiu d’aquesta mena, els estrategs precisen disposar d’hordes fanàtiques que, malgrat ignorar el seu significat, estiguin en disposició de cridar: BANZAAAI !!!  

27/4/2021

Publicada al Bloc de VILAWEB el 5/5/2021

Han passat més de dos mesos des de les darreres eleccions al Parlament de Catalunya i encara no tenim govern. Inaudit! Diuen que s’està negociant… A marxa lenta, no hi ha pressa… Serà possible! Vull pensar que cap estratègia passa per la convocatòria de nous comicis!

Tot sembla indicar que el problema de fons rau en la quantia i repartiment dels alts càrrecs. Res de nou. Ha passat, passa i passarà. És un problema d’equilibris enquistat i de difícil solució. O no… Tot és qüestió de tirar pel dret i tenir en consideració, únicament, les necessitats reals i la vàlua del personal implicat en l’àrdua tasca a exercir, no la pertinença a un partit determinat, l’afinitat o altres qüestions inconfessables. Però, qui és l’agosarat o agosarada de tirar la primera pedra?

Tanmateix, palesa la impossibilitat de qualsevol canvi en aquesta matèria, ja posats a fer, es podria partir d’un criteri general fonamentat en la Sucessió de Fibonacci (Pisa, 1175-1250). Així doncs, partint d’un càrrec, cadascun dels següents es calcularia en base a la suma dels dos anteriors: 1 1 2 3 5 8 13 21 34 55 89 144 233 377 610 987 1597 2584 4181 6765 … Aquest creixement en espiral cobriria totes les necessitats i al no quedar ningú a l’atur, problema resolt; en conseqüència, ja no hi hauria cap impediment per a reactivar les negociacions i es podria formar govern d’una vegada.

19/4/2021

Publicada a EL PUNT AVUI el 22/4/2021

El dia 17 d’abril,  vaig haver de mirar el calendari dues vegades… A priori em va semblar que encara dormia, però no. En realitat es tractava d’una regressió temporal fins el passat 28 de desembre, dia dels Sants Innocents. M’explicaré.

Resulta que a Catalunya Ràdio, un personatge de nefast record i sortosament en estat de letargia des de feia temps, Enric Millo, s’havia manifestat en el sentit de què es considerava una figura emblemàtica dels fets de l’1-O de 2017. I tenia raó, perquè ben segur que se’l recordarà… Tanmateix, està per veure amb quina consideració.

Esmentava també com se li va oferir la possibilitat de canviar de partit, cosa que va refusar -probablement per les seves fermes conviccions- i de com al quedar-se sense feina, va haver d’inscriure’s a l’oficina d’atur fins que, gràcies al seu currículum, el van trucar des d’Andalusia per tal d’oferir-li liderar les activitats de la Comunitat a l’exterior. En qualsevol cas, la situació d’aturat va ser breu i la col·locació, a diferència de la majoria de parats, gens precària.

I com no podia ser d’altra manera, es va lamentar d’haver d’anar escortat al ser objecte d’atacs verbals i amenaces de tota mena fins a l’extrem de no poder venir a Catalunya. Per últim, a tall anecdòtic, va fer saber que el seu nom real és José Enrique, però que les circumstàncies van fer que li diguessin Enric. Ves per on, el seu cas em va recordar el d’Albert Rivera, un altre personatge emblemàtic que, a causa dels imperatius conjunturals, va haver de renunciar a presentar-se com  Alberto Carlos Rivera.

Sens dubte vivim en un país prolífic en emblemàtics.

Publicada a EL PERIÓDICO el 21/4/2021

18/4/2021

El febrer de 2020 escrivia: “Els tribunals del “Sant Ofici” pretenien que els acusats abjuressin de les seves idees o creences en unes cerimònies solemnes anomenades actes de fe. Les suposades confessions dels reus -heretges- no eren altra cosa que el resultat de tortures que es practicaven mitjançant un instrumental dissenyat per tarats mentals amb el vistiplau dels inquisidors, personatges degenerats vestits amb hàbit religiós i suposats defensors de la fe. Al segle XXI, els actes de fe estan fora de lloc i pretendre fer abjurar també. És per això que hi ha fiscals que haurien de reflexionar sobre quina és la seva funció, perquè oposar-se al compliment de drets i beneficis contemplats per llei, no és fomentar la justícia, és tortura psicològica.”

Si hom analitza l’actualitat pot constatar que, en essència, la qualificada com a Santa Inquisició segueix viva i en plena activitat. Perquè, sinó, com s’han d’interpretar la reiterada vulneració dels drets de Dolors Bassa, Jordi Cuixart, Carme Forcadell, Joaquim Forn, Oriol Junqueras, Raül Romeva, Josep Rull, Jordi Sánchez i Jordi Turull?

Tanmateix, no deixa de ser simptomàtic que els autors de les agressions feixistes que es van produir al Centre Cultural Blanquerna de Madrid l’any 2013, mentre es celebrava la Diada Nacional de Catalunya, encara no hagin complert les sentències condemnatòries; ans al contrari, campen en llibertat i sense complexos. Òbviament, com a conseqüència de tripijocs jurídics de tota mena que demostren la injustícia d’una justícia concebuda no precisament com a bona pràctica.

Davant d’aquesta situació reprovable i inadmissible, cal preguntar-se que se n’ha fet dels deixebles de Torquemada, inquisidor general de Castella i Aragó al llarg del segle XV, permanentment actius a Catalunya però desapareguts en altres indrets peninsulars.

10/4/2021

Publicada al Bloc de VILAWEB el 17/4/2021