Sembla ser, i no em sorprèn en absolut, que Ada Colau aspira a liderar una formació d’esquerres d’àmbit nacional. Temptada per ves a saber qui…, ha abandonat el seu recés per a tornar a la palestra. I és que personatges de la seva talla política no poden romandre en l’anonimat… Quan l’ego es desmesurat, acostuma a passar…

En qualsevol cas, segons l’escriptor, conferenciant i consultor Simon Sinek (1973):

“Ser líder és tenir la valentia d’assumir responsabilitats, no de buscar culpables.” (Simon Sinek, 1973)

El cert, però, és que darrerament l’exalcaldessa ha tornat a “ensenyar la poteta i a obrir la boqueta” (rima fàcil) en espera de poder “liderar” i “recuperar poder adquisitiu” per tal de tenir la possibilitat d’independitzar-se. Quina barra!

Vaig començar a escriure sobre Ada Colau el setembre del 2019. Fou una carta titulada Professió: “cantamañanas”, que El Periódico va publicar. El maig del 2020 en vaig escriure una altra amb el títol Ada Colau: protagonista vocacional. L’agost del mateix any, una altra amb el títol Ada Colau, entabanadora “cum laude” i el setembre, una altra que vaig titular Colau, Valls i la Dansa Apatxe que també fou publica a El Periódico.

Després d’un període “sabàtic” pel que fa a escriure sobre el personatge, el setembre del 2024, no vaig poder resistir-me a tornar a dedicar-li un article: La “dolce vita”, però no la de Fellini. En ell recollia quatre fragments de les quatre cartes esmentades. I el setembre del 2025, un altre article: La Colau ja no cola.

Penso, opino i escric… En aquest cas sobre la decència, qualitat que s’ha de fonamentar en l’honestedat i la credibilitat.

“La decència no es una virtut amb la qual es neix, sinó el resultat de l’ambient en què es viu” (Álvaro de Laiglesia,1922-1981)

Atès que la temàtica Colau és una mina inesgotable, ben segur que continuarà sent una font d’inspiració. Això significa que… S’entén, oi?

Octubre de 2026