Per estrany que pugui semblar, en determinats cercles de la política catalana, es torna a parlar d’unitat… Paraula que pronunciada per segons qui, em provoca urticària.

El cas és que, després d’un llarg parèntesi i a falta d’argumentari -el repertori es va consumir fa una colla d’anys- es percep una certa intenció de recuperar la retòrica que, en el seu moment, resultà útil des d’una òptica propagandística en clau d’una unitat que, a la pràctica va resultar inconsistent per raons inconfessables i alhora evidents.

El juliol de 2018, escrivia:

Carta oberta als partits catalanistes

Sembla ser que la situació encara no està prou embolicada. Ara resulta que us heu de barallar perquè, una vegada més, sou incapaços d’actuar de forma unitària i deixar de banda els interessos partidistes. No us sembla que ja n’hi ha prou?

Particularment, estic cansat de les vostres disputes de pati de col·legi. Considero que després de les experiències dels darrers anys, ja hauríeu d’haver madurat, perquè madurar és imprescindible per estar a l’altura de les circumstàncies quan el moment ho requereix.

Sempre he tingut els meus dubtes sobre la classe política en general pel que fa als interessos de la ciutadania i, francament, esperava que a casa nostra la cosa fos diferent, però els darrers esdeveniments em confirmen que l’únic interès real és el què us afecta com a partit.

Mentre que com a partits catalanistes no us plantegeu seriosament i, de forma definitiva quin és l’objectiu prioritari, no es va enlloc; i no solament no es va enlloc, sinó que a més, es fa el ridícul. Vosaltres, no pas la ciutadania.

És inconcebible i gens intel·ligent tornar a caure en el mateix de sempre. Amb aquest procedir, que ja sembla genètic, l’únic que s’aconsegueix és donar arguments a aquells sectors que no solament estan en contra de l’autodeterminació, sinó que comparteixen la idea de vulnerar els drets i les llibertats fonamentals. Més enllà de declaracions cara a la galeria, us ho heu plantejat honestament?

La carta fou publicada als diaris ARA i EL PERIÓDICO

El mes d’octubre del mateix any insistia en la idea i escrivia:

Tan difícil és posar-se d’acord?

Estic molt tip de les dissensions entre els partits independentistes, i com jo, imagino que una bona part dels demòcrates (independentistes o no) que únicament aspiren a clarificar una situació que es tradueix en una pregunta ben senzilla: què vol la  ciutadania de Catalunya?

Sembla ser que no n’hi ha prou amb les andanades unionistes (farcides de demagògia), que s’han de barallar entre ells donant un espectacle llastimós. Inaudit i inútil a tots els efectes!

Els grans moments de la història requereixen polítics que estiguin a l’altura, que deixin de banda els interessos partidistes, en ocasions personals, i orientin les seves accions en el sentit de l’objectiu comú. D’aquests tipus de polítics se’n diu estatistes. En tenim?

Pel missatge que comporta, no em cansaré de fer referència a un fragment de La Passió d’Olesa de Montserrat molt significatiu i de vigent actualitat:

“Sempre el mateix: la discòrdia. Fariseus i saduceus! Com pot haver-hi concòrdia entre els llops i les guineus? Fa molts anys la nostra terra era un verger beneït; però encengueren la guerra les discòrdies de partit. I vingué la gran desfeta: la discòrdia entre germans portà una carrera feta de legionaris romans. No tingueren resistència i els imposaren la pau. I la nostra independència s’ha tornat la d’un esclau”

La carta fou publicada a EL PERIÓDICO

Davant la situació actual, una vegada més, m’inspiro en La Passió i reprodueixo aquest fragment del Baptista:

“Infatuats i pomposos i amb la supèrbia d’un rei, us dieu escrupolosos observadors de la Llei; però la desfigureu amb manaments ominosos i el poble jueu tracteu amb orgull de poderosos. Feu, doncs, fruits de penitència retracteu-vos de l’error;  si voleu trobar clemència sembreu clemència i amor. Que ja rellueix la serra, i l’arbre de fruit corcat serà abatut contra terra i trossejat i cremat”

Han passat quasi vuit anys i, on som? Particularment no tinc cap problema per a dir que més tard o més d’hora:

“L’arbre de fruit corcat serà abatut contra terra i trossejat i cremat”

Convido a què cadascú, metafòricament, en faci la seva interpretació…

Juliol de 2026