Divendres dia 14 de juliol. Com cada matí, faig una ullada a diversos diaris. A El Nacional.cat un article em crida l’atenció: Decàleg de la farsa del sector musical (Yeray S. Iborra). Llegeixo amb atenció… Quin plaer poder comprovar que encara hi ha periodistes que diuen les coses pel seu nom i de forma contundent. Felicito l’autor mentalment… Magnífic article!
Reflexiono sobre el contingut… Hi estic completament d’acord. I m’animo a escriure… Vagi per endavant, que no tinc cap problema per a manifestar que vivim en un país cada dia més acrític on la tendència al “borreguisme” tendeix a l’infinit, n’estic convençut. La prova és que no es qüestiona la realitat, gairebé virtual, que es pinta i que dista moltíssim dels esdeveniments que es van succeint a diari. Però bé, en qualsevol cas, aquesta qüestió seria motiu d’un altre debat… Avui es tracta del sector musical.
Així doncs, se m’acut proposar un decàleg que contraresti la farsa del sector musical denunciada per en Yeray S. Iborra i que es podria fer extensible al món de la cultura en general.
El tema en si es prou complex, perquè els interessos creats, consolidats i gestionats, massa sovint, per la incompetència, tenen el terreny abonat des de fa molt temps i no s’albiren canvis substancials a curt termini i, el que és pitjor, tampoc en el futur. Tanmateix, considero que amb seny i voluntat es poden resoldre molts problemes que a priori pot semblar que no tenen solució. I és aquí on rau el quid de la qüestió.
En base a totes aquestes consideracions, heus aquí les meves propostes:
- Educar el gust per la bona música amb independència del tipus i estil.
- Valorar la música en viu.
- Professionalitzar el sector musical.
- Dignificar la professió de músic.
- Potenciar el talent.
- Requerir que els anomenats gestors musicals públics o privats estiguin al marge de qualsevol vinculació política que condicioni la seva gestió.
- Regular el sistema de subvencions per tal que siguin equitatives i s’atorguin en base a criteris de qualitat.
- Revisar en profunditat i modificar les normatives obsoletes que limiten les possibilitats d’escoltar música en viu en determinats tipus de locals.
- Replantejar els macroconcerts i festivals en tots els aspectes.
- Diferenciar els espectacles basats en música pregravada, i parafernàlies visuals diverses dels concerts on l’única protagonista és la música.
En llegir aquest article és possible que hom trobi el decàleg molt exigent, o just el contrari, ho assumeixo. De fet, cadascun d’aquests punts és susceptible de ser debatut en profunditat, però sense perdre de vista que tots ells formen part d’un objectiu: posar en valor una parcel·la fonamental de la cultura.
Per aquest motiu em permeto recordar que la cultura, deficitària en molts casos, no és un negoci malgrat la mala pràctica de comercialització portada a terme sense escrúpols per part de personatges de tota mena i condició.
Resumint, la normalització de qualsevol sector urgeix de mesures dràstiques quan els excessos o les mancances fan paleses injustícies flagrants.
Juliol de 2023